Lídia Pelejà

A partir d’ara: www.lidiapeleja.wordpress.com

2008-04-07T00:00:00.001+02:00

Tot just el proper diumenge dia 13 d’abril aquest bloc farà un any. Així doncs, i aprofitant l’avinentesa, tinc el pler d’anunciar que a partir d’ara em deixareu de llegir com a blogger, ja que passaré a un altre compte de wordpress. Aquesta decisió no portarà grans canvis d’estil, però si alguns de format: nova imatge “corporativa”, algunes novetats de contingut... però vaja, que no deixarà de ser el meu bloc.

En tot cas, moltes gràcies per a tots aquells qui em llegiu més o menys habitualment, i amb molt de gust es presento el meu nou espai. Espero que sigui del vostre agrat:

www.lidiapeleja.wordpress.com

Benvinguts.

LA CANÇÓ: Mr. Brightside, de The Killers.

"Ningú ha escombrat les fulles"

2008-04-04T20:00:00.005+02:00

“Fa dos dies va descongelar la nevera. El congelador que hi ha sota no funciona bé, i acumula al sostre, per damunt del primer de tres calaixos, gruixos de gel que fan un relleu com de coixí. [...] Pensa que també ell, com la baluerna de la nevera, deu amagar vidres vius de les coses que s’han anat trencant els últims anys i que la consciència –aquesta mena de congelador– no s’ha acabat d’empassar, i que algun dia, rememorats com una paraula gairebé oblidada,. mostraran a la llum, la seva capacitat de ferir.”

Així comença el nou llibre de contes de Jordi Llavina titulat Ningú ha escombrat les fulles –publicat per Ara Llibres, de la col·lecció Amsterdam– a la presentació del qual vaig tenir el plaer d’assistir el passat dimecres dia 2 d’abril a l’Fnac de l’illa Diagonal de Barcelona.

La presentació va ser a càrrec del Vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, juntament amb l’editora de la col·lecció Amsterdam, i el mateix a autor, Jordi Llavina.

Carod va parlar de l’obra de l’autor penedesenc com una de les més ben escrites que havia llegit mai, alhora que va citar força fragments del llibre, com també diferents contes –un total de 18 que conté el llibre–, amb els que l’autor “es passeja pels racons recòndits de les relacions humanes més personals i ens els descriu amb una minuciositat i una gran dosi de lirisme, talment com si ens passessin la pel·lícula de la nostra vida davant i la poguéssim tornar a olorar, sentir i degustar” –citant la contra del mateix llibre.

Una obra absolutament acurada en el disseny, però sobretot el l’escriptura, on destacaria sobretot el conte L’olor –una joia per a tots els sentits on Llavina descriu la relació de dos amants homosexuals on l’olor centra el fil conductor de la història, on la realitat acaba arrasant fins el més bell moment– i també l’últim: Mig dia i una nit a Limeuil. Aquest últim amb una bella història d’amor ple, com tot el llibre, de detalls que fan d’aquesta lectura una absoluta obra mestra.

LA CANÇÓ: Waltz In C# Minor, Op.64 No.2, de Frédéric Chopin.

Carod, Puigercós; Uriel i Carretero. *

2008-04-02T00:00:00.001+02:00

Esquerra està vivint un dels períodes interns més convulsos de la seva història democràtica postfranquista. Exceptuant Hortalàs, Raholes, Coloms i Barreres, estem davant d’una crisi, amb el fet diferencial de la resa –aquest cop Esquerra està al govern de la Generalitat– suposa l’obertura d’una nova situació sense precedents.

Així doncs, i després dels resultats del dia 9 de març on aquest partit va patir una davallada de més de 350.000 vots respecte les eleccions de l’any 2004, en línies generals podem establir diferents corrents dins d’Esquerra Republicana de Catalunya: en primer lloc, trobem els dos fronts oficialistes: un encapçalat per l’actual president del Partit, Josep-Lluís Carod-Rovira, juntament amb Llansana, Portabella, Benach i Tresserras que li donen suport; i en la mateixa línia estratègica, trobem també a Joan Puigercós amb els el suport de Vendrell, Huguet, Aragonès i Simó, entre d’altres. I per altra banda trobem els dos corrents crítics del partit: Esquerra Independentista amb Bertran, Renyer i Bofill, i per l’altra Reagrupament.Cat liderat per l’exconseller de governació Joan Carretero, amb el suport de Carandell i de molts militants d’aquest partit.

D’aquesta manera, la militància de l’únic partit independentista amb representació parlamentaria del nostre país ha de decidir el proper més de juny quina ha de ser la seva nova direcció. I ara se’ns presenten les principals incògnites: ¿Quin és el suport real de cada un dels corrents interns? ¿Realment Puigcercós té el partit tant controlat com diuen? I aquest últim, ¿representa realment un canvi substancial per Esquerra, per tal de liderar i tornar a donar la força i l’empenta de l’any 2003?

En tot cas, tal i com s’observen els moviments i estratègies de cada un dels espirants a la direcció –exceptuant Carod que ja ha dit que no es presentarà a la reelecció com a President– no hi ha res clar. Ara bé, es poden entreveure alguns detalls tot fent especulacions: veient Carod-Rovira com està fent tot el possible perquè si ell surt de la direcció darrera seu i vagi Joan Puigcercós, aquest últim intentarà marcar un perfil propi per tal de seduir a tots aquells descontents que veuen en molt bons ulls a EI o Reagrupament.

Ara caldrà veure la incidència que tindran cada un d’ells en els diferents territoris del país –tenint en compte la força del “Clan de l’avellana”– la influència de les JERC per aquells votants més joves, o la factura que li pot passar a Puigercós obrir un front contra Carod, fet que pot beneficiar-lo ja que es podria bipolaritzar el debat entre ell i l’actual president, o que acabi afavorint als crítics degut a la divisió del vot “oficialista” entre Carod i Puigercós. Tot està per veure, doncs.

* Article publicat a MónDivers.cat l'1 d'abril de 2008.

LA CANÇÓ: Simfonia n 36 en do M, K.425 "Linz" - Presto, de Wolfgang Amadeus Mozart.

Cartells i d’altres hipocresies: PS‘C’-PSOE [Article a MónDivers.cat: febrer]

2008-03-31T15:45:00.002+02:00

A finals del mes passat va sortir un nou article a MónDivers.cat que no vaig pensar d'adjuntar aquí al bloc. Anava sobre la campanya electoral, amb un títol força suggerent. Aquí va:

Cartells i d’altres hipocresies: PS‘C’-PSOE:

El passat divendres dia 22, i a les 12 de la matinada, es va donar el tret de sortida a la campanya electoral de cara als comicis que s’han de celebrar el proper dia 9 de març per tal de renovar els nostres representats a les dues cambres espanyoles.

D’aquesta manera, els nostres polítics ja fa temps però, que van movent les seves particulars fitxes per tal d’arreplegar el màxim nombre de vots, i d’aquesta manera, garantir-se un paper determinant en la política espanyola del propers quatre anys.

Així doncs, ara com ara ja podem veure els nostres carrers ben engalanats amb diferents cartells i lones dels cinc principals partits, i d’aquesta manera podem veure les diferents estratègies d’aquests per tal de convèncer els electors.

A tot cas, però, i si em permeten, em centraré amb la campanya del Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE, ja que crec que és el que dóna més de si.

(De la mateixa manera que els del PP juguen amb el bilingüisme entre català i espanyol, per tal de no perdre o desincentivar el vot a aquells qui se senten -per què ens entenguem- no tan catalans.)

D’altra banda, és curiós, obviant la imatge de la candidata per Barcelona, Carme Chacón, amb un fons vermell on es pot llegir «La Catalunya optimista» -aquesta frase però, ja donaria per un article sol, per la carrega demagògica que porta de fons, fet però, que ara no ve al cas-, em va cridar més l’atenció un altre que deia el següent: «Si tú no vas, ellos vuelven», o la de «Si tú vas somos más» -aquesta última amb la imatge de Zapatero, i aquest cop sí, amb el candidat a la presidència del govern.

D’aquesta manera doncs, es pot veure clarament quina és l’estratègia del PSOE: fer una crida a la participació ciutadana el dia 9 de març. Empíricament s’ha demostrat que en les diferents celebracions electorals espanyoles dels últims trenta anys, tradicionalment, l’abstenció perjudica més a l’esquerra que a la dreta. Per això aquests lemes cridant a la no abstenció.

En tot cas, s’ha de reconèixer que el PSOE i els seus assessors, ens saben, i molt, de fer campanya. Mentre per una banda posen cartells amb la Chacón i la seva Catalunya optimista de color vermell, d’altra banda ens trobem un Zapatero més espanyol que mai demanant un vot antiPP, com si aquest partit fos l’únic responsable de les mancances d’aquest petit país nostre que es diu Catalunya.

En fi, que fins d’aquí dues setmanes, dosi màxima d’hipocresia: ara només falten els 21 diputats que es pronostiquen que, en nom del PSC, marxaran a Madrid a defensar no sé ben bé què.

Així doncs, només demanem una cosa: que a tots els catalans, Déu ens agafi confessats.

*Article publicat a MónDivers.cat el 26 de febrer de 2008.

LA CANÇÓ: Figarova svatba: Uvertura, de Wolfgang Amadeus Mozat.

La política és essencialment discurs. I idees.

2008-03-27T14:00:00.000+01:00

Aquests dies he pogut llegir en diferents blocs rèpliques sobre l’article que vaig dedicar a l’amic Joan Arnera. Entre d’altres –com ell que em va contestar amb un comentari allí mateix- m’he anat trobant d’altres blocaires com ara en Canela o en Joliu on expressen les respectives opinions.

Així doncs, ells em diuen, que segons han entès, els sembla un argument “demencial”, “o de poc pes” el fet que afirmi que en Carretero “és de dretes” simplement perquè no en parla.

Tot el que vulgueu, però la política és això. Posar al mercat una sèrie d’idees amb la intenció que algú te les compri. Mitjançant el vot, és clar. I tot això amb la pertinent escala de prioritats.

Però en tot cas no ens enganyem, la política es essencialment discurs –encara que en ple segle XXI comptin més els diners invertits en campanya–. I idees.

I abans que tothom se’m tiri al damunt, no estic pas dient que Carretero no tingui idees. Simplement té prioritats, que per altra banda comparteixo.

Ara bé, tal i com vaig dir, em va semblar completament racional afirmar que un polític que està en partit suposadament d’esquerres, si no parla de polítiques socials és més aviat liberal. Però repeteixo, vaig dir-ho perquè segurament no havia fet un seguidisme de la seva trajectòria. I si jo no ho tenia clar, tenint en compte que segueixo de bastant a prop la política d’Esquerra, imagineu la resta dels ciutadans.

I amb això queda dit, i espero tancar el tema: Carretero no és de dretes. Però crec que cal reforçar el discurs.

LA CANÇÓ: Dragon Ball rap, El Porta.

El triomf del Capitalisme

2008-03-26T02:00:00.004+01:00

Després d’estudiar tot això, crec que no hi ha res millor que ho resumeixi:

Mikhail Gorbachev en un anunci publicitari de Louis Vuitton.

El triomf del Capitalisme.

LA CANÇÓ: Simfonija št.41 v G-molu K 551 Jupiter_4 Finale Molto Allegro, de Wolfgang Amadeus Mozart.

Maquiavel i 1984 [del 19 de juliol de 07]

2008-03-25T10:30:00.001+01:00

El dimarts i després de les compres, la meva mare i jo vam assentar-nos a l’estació de Reus per esperar el tren que ens havia de portar cap a casa. En aquella estona però, vaig començar un dels tres llibres que m’havia acabat de comprar: El príncep de Maquiavel, i tot llegint el pròleg de Jordi Moners i Sinyol, vaig poder observar que el llibre d’Orwell, 1984, no difereix tant del llibre de l’autor considerat el fundador de la Ciència Política moderna, Niccolò Maquiavel. Diu el següent:

“La utilitat pràctica el farà mirar exclusivament vers els objectius, i si aquests són bons, qualsevol mitjà que hi condueix també ho serà. I un mitjà serà bo o dolent segons els objectius a què estigui supeditat. D’aquesta manera, per exemple, distingeix entre la violència constructiva i la violència destructiva «Aquí hi ha la gran justícia», diu, «perquè la guerra és justa per als qui és necessària, i santes són les armes on no hi ha més esperança, sinó en elles»”

Capítol XXVI. El príncep de Maquiavel.

“[...] Nosaltres no som així. Sabem que ningú no arreplega el poder amb la intenció d’abandonar-lo. El poder no és un mitjà, és el fi. No s’estableix una dictadura amb la intenció de salvaguardar la revolució: es fa una revolució amb la intenció d’establir la dictadura. L’objecte de la persecució és la mateixa persecució. L’objecte de la tortura és la mateixa tortura. L’objecte del poder és el mateix poder”. [...]

Capítol III, 3a part. 1984, de George Orwell.

Article publicat el 19 de juliol de 2007.

EL FRAGMENT: “–És impossible fundar una civilització sobre la por, l’odi i la crueltat. No es pot resistir.

–Per què no?

–Perquè no tindria vitalitat. Es desintegraria. Se suïcidaria.

–Ximpleries. Encara tens la impressió que l’odi desgasta més que l’amor? Perquè hauria de ser així? I si ho fos, quina diferència hi hauria? Suposa que triem de desgastar-nos més ràpid. Suposa que accelerem el tempo de la vida humana fins el punt que les persones siguin velles als trenta anys. Així hi tot, quina diferència hi hauria? No pots entendre que la mort de l’individu no és la mort? El Partit és immortal.”

Capítol III, 3a part. 1984, de George Orwell.

LA CANÇÓ: Sinfonia Concertante In E Flat, K 364 - 3. Presto, de Wolfgang Amadeus Mozart.

Fragments* [del 8 d'agost de 07]

2008-03-23T12:00:00.003+01:00

Com ja vaig avançar al post ahir, el dilluns vaig començar a llegir el llibre de Joan Sales, Incerta glòria. Com de costum, sempre que llegeixo tinc el meu bloc ben a prop per poder anotar algunes coses que em vénen al cap, o algun fragment que em crida especialment l’atenció. Així doncs, aquí en teniu alguns de l’obra de Sales:

“Allò; veus, era una emoció; si bé et diré amb franquesa que m’hi faltava l’essencial. L’essencial de l’emoció, saps: llegir-la en uns altres ulls. Aquesta és una de les faltes més sensibles: que les nostres emocions, per ser-ho de debò, necessiten un còmplice.” Capítol 1, de la primera part.

“– No se si t’has fixat que el ciri pasqual s’encén el dissabte de glòria i s’apaga el dijous de l’Ascenció, i fins l’any que ve. Tots vivim amb l’esperança que cada any, el dissabte de glòria, es tornarà a encendre; el dissabte de glòria, és a dir, a principis de primavera. Però vindrà un any que no s’encendrà. Un any no tornarà la primavera. ¿No has pensat mai que l’abril, el de la incerta gloria, se’ns està escapant dels dits? Incerta o no, és la única gloria.” [...] pàgina 75; Capítol 1, primera part.

“[...] ¿saps que et dic jo, jo? Estima-la, però amb tota l’ànima; estima-la tant com puguis. Si no pots creure en res més, creu almenys en l’anarquisme. La qüestió és creure i estimar; si creus en alguna cosa, si estimes de tot cor, prou que aniràs trobant el bon camí de mica en mica.” pàgina 96; capítol 2, primera part.

“[...] Era una borratxera, però ¿de què? ¿Era allò que en diuen una passió? En tot cas, alguna cosa que no havia sentit mai fins ara. No sé què val un sentiment així, ni m’importa; només sé que és un desig tant lancinant, que si amb ella hagués de sofrir el suplici més atroç la desitjaria igual o encara més...” pàgina 102; capítol 3, primera part.

El que m’agrada més però, és aquest:

“[...] Oh, no, la solitud no és el meu fort. Necessito còmplices, ¿sents? Parlar tot sol en veu alta em desmoralitza; necessito la complicitat d’un que m’escolti. Ve a ser com l’amor, que com tots sabem és un crim, però allò que té de més desagradable és que no el puguem perpetrar sense un còmplice.” pàgina 80; capítol 1, primera part.

Publicat el 8 d'agost de 2007.

LA CANÇÓ: Sinfonia Concertante In E Flat, K 364 - 3. Presto, Wolfgang Amadeus Mozart.

A l’apreciat Joan Arnera, (i el Perquè de Carretero estigmatitzat com a liberal-salvatge)

2008-03-21T22:15:00.008+01:00

M’havia promès no fer un nou article durant aquestes “vacances”, però per al·lusió directa d’en Joan Arnera – que em dedica gairebé exclusivament un post sobre una idea i/o hipòtesi que vaig escriure fa uns dies–, aquí va:

En Joan, amb el to tant fantàstic i incisiu que el caracteritza, comença a teoritzar, en el seu article, sobre això de ser d’esquerres i de dretes –fet que d’altra banda es mereixerà un article per sí sol, perquè aquesta categorització, a ple segle XXI, perd completament el sentit–. Parla també sobre les polítiques econòmiques, anomena els sectors pro-marxistes del partit, i en resum, deixa entreveure que la meva percepció és fruit d’un complot d’aquests últims per tal d’endimoniar a Convergència i per justificar el pacte tripartit amb el PSC –vegis Puigcercós & comany–.

A veure, anem per parts:

Des d’un principi, no estic negant que existeixin “interessos ocults” darrera d’aquest tipus d’arguments, ja que és prou raonable –tot per no perdre la cadira–; ara bé, d’aquí a basar el discurs en dir que aquest és fruit d’això, n’hi ha un bocí.

I més concretament, amb el que en Joan diu a l’article, no estic gents d’acord sobre això de que “si els socialistes són les esquerres, jo no sóc d’esquerres” –i aquí suposo que en referir-se als socialistes en Joan (i també en Carretero) ho fa al·ludint al PSC, i no pas al corrent ideològic d’extrema esquerra...– Així doncs, ¿quin problema hi ha en tenir un discurs progressista? –vull dir, lògicament, que no cal que sigui tant caspós com el que representa el PSC amb això de la llei paritat i el cànon digital– però pensar en una societat en que els seus ciutadans parteixin d’una igualtat d’oportunitats –que fins i tot això ho defensa el més liberal, on per cert, entre ells m’hi incloc– no em sembla pas cap error.

En Joan després diu: “perquè siguin el què siguin els socialistes, nosaltres hem de ser una altra cosa.”. D’acord, que hem de ser una altra cosa fantàstic, ho sabem tots, però no per això hem de defugir alguns punts que ens hi uneixen –que n’hi ha, com molt bé sap el mateix Joan, com ho va demostrar fa dies amb un article que parlava sobre el tipus de votant socialista, dividit en sis tipologies –text que per cert recomano per la seva clarividència– i on ell mateix en un comentari conclou: “És important saber contra qui lluitem, i quin tant per cent d’aquesta gent són recuperables...”.

Així doncs, estimat Joan, arribem a la mateixa conclusió: no hem de renunciar a la nostra identitat d’esquerres.

Amb aquesta idea, passem al tema que ens ocupa: Carretero.

¿Perquè dic que aquest no és d’esquerres? –merda, ara sí que m’hauré de justificar per tal d’explicar què considero jo que és ser d’esquerres... Però vaja, partim de la idea que s’està d’acord amb la redistribució de la riquesa, s’accepta una despesa en polítiques socials important, i en resum, es creu en un Estat socialdemòcrata entès a l’europea–.

¿I doncs, perquè vaig apuntar una hipòtesi que afirma que Carretero no és d’esquerres? Doncs simplement perquè no en parla. O, com a mínim, jo no n’he sentit res. Tant senzill com això. A diferència per exemple, de l’altre corrent crític d’Esquerra –Esquerra independentista– on aquests sí que defensen un clar discurs socialdemòcrata –vegin sinó el seu llibre “Independència 2014”–.

Pot semblar simplista i amb poc pes l’argument. Potser sí, i no ho nego. I ja vaig dir que aquest potser era fruit d’allò que en diuen els economistes “l’existència d’informació imperfecta”: potser no he escoltat amb prou atenció el seu argument fet que ha propiciat una confusió.

No se, però en tot cas, el què vol dir en Joan quan parla de “no-renúncies” és la defensa i la priorització de l’eix nacional sobre l’econòmic –cosa que fa temps que defenso, i amb les conseqüents baralles que em porta amb els socialistes –i aquest com sí, referint-me al corrent ideològic de l’extrema esquerra– que hi ha a les JERC, entre d’altes–.

Si realment Carretero vol apostar també per polítiques socialdemòcrates, que es noti.

I si això és així, on està el web de suport a RCat?

LA CANÇÓ: Nocturne in E Minor, Op. 72, No. 1, de Frédéric Chopin.

D’exàmens i “republicacions”

2008-03-20T00:00:00.000+01:00

A la UPF aquest any hem tingut la gran sort de fer coincidir els exàmens del segon trimestre després de les vacances de Setmana Santa, per tant, una es veu –més o menys– amb l’obligació d’estudiar. Així doncs, si aquests dies no m’inspiro –segurament per falta de temps– em permetré el luxe de “republicar” articles que vaig fer ja fa temps, sobre diferents temàtiques. Potser no hi trobareu reflexió política, però espero que també siguin del vostre agrat.

Avui però, en penjo un que m’ha fet gràcia de rellegir, i sí que és polític. Vegin.

I atenció: a data d’1 d’octubre de 2007:

«Les Generals, un possible gran drama.

Ahir ja vaig dir que volia fer un apunt sobre el llibre que m’estic llegint: Maquiavel en democràcia. Mecànica de poder, d’Édouard Balladur. Així doncs, en l’inici del capítol IV, quan parla de virtuts i defectes necessaris, l’autor fa un apunt sobre la sinceritat, i explica el següent:

“El polític parla i actua de manera que la gent cregui en ell i que, convençuda de la seva sinceritat, confiï en allò que diu. Aquesta confiança, a la llarga, pot comportar la decepció entre els ciutadans, la sensació que se’ls ha aixecat la camisa. Llavors, tan aviat serà rigorós amb el polític i li retirarà el suport, com fatalista, abaixarà el cap, convençut que dir la veritat i complir les promeses no és compatible amb la conquesta i l’exercici del poder. Si es tracta d’una causa que no li arriba al cor, s’hi resignarà; si, en canvi, el commou, no el podrà perdonar.”

Això no és exactament el que ha passat amb el govern tripartit, i especialment amb Esquerra?

Esperem que “la causa no commogui” –o almenys no en excés–, perquè sinó les Generals poden ser un drama. I dels que es recorden. »

LA CANÇÓ: Nocturne in E Minor, Op. 72, No. 1, de Frédéric Chopin.

Algunes consideracions sobre Esquerra

2008-03-19T00:15:00.001+01:00

Aprofito el comentari que em va fer l’amic Joan Arnera, per apuntar algunes consideracions sobre Esquerra que em semblen pertinents.

En Joan en el passat article em va preguntar, òbviament de bon rotllo –i m’imagino que per la tendenciositat que oferia el meu article tenint en compte que acabava amb una foto de l’exconseller de governació– si estava “Carretejant”; doncs públicament, i si em permeteu, dir-li que la resposta no és clara. I m’intentaré explicar:

El cas és que aquests últims dies he mantingut converses amb diferents persones sobre la nova situació d’Esquerra, vaig poder assistir aquest dilluns a les declaracions que va fer el líder de Reagrupament.Cat al Col·legi de Periodistes, i amb tot he observat un denominador comú:

Tots els qui veuen en bons ulls a Carretero, o per no dir que gairebé s’ha convertit en Sant de les seves devocions –i permeteu-me la ironia– he de dir que gairebé cap d’aquestes persones mostra un perfil d’allò que entendríem per ser d’esquerres.

No se si això és fruit d’una mala percepció, o d’un anàlisi erroni, però crec que si ara tots critiquem la manca de perfil del partit –i alguns fins i tot diuen que Esquerra ha perdut dos de les tres sigles que l’identifiquen: d’Esquerres, Republicà i independentista– doncs ara procurem que no ens passi a l’inrevés: Perdre la “E” i la “R”, i quedar-nos només amb la “C” de catalans i d’independentistes.

I una cosa que no em cansaré de repetir és que els dos partits catalans –vegis CiU i Esquerra– han de jugar papers diferents. Un d’es duna òptica de centre-dreta o liberal, i l’altre des del centre-esquerra i l’esquerra.

D’altra banda entenc que persones de CDC es sentin orfes en molts aspectes –ha de ser dur ser d’un partit que no és declara independentista–, però crec que hem de jugar en partides diferents per arribar al mateix lloc: el 51%.

I No ens equivoquéssim. Carretero no està per acabar amb les contradiccions de CiU sinó per acabar amb les d’Esquerra.

Quedi dit, doncs.

LA CANÇÓ: Waltz No. 3 in G Minor, Op. 32, No. 2, de Frédéric Chopin.

La masovera se’n va al mercat. I 15 de juny és diumenge.

2008-03-15T15:00:00.003+01:00

Vaja, sembla que a Calàbria en passa alguna:

Dilluns Puigcercós surt del Govern “per dedicar-se” al partit. Dimarts Carod fa unes declaracions afirmant que es va assabentar després de José Montilla de la sortida del fins llavors Conseller de Governació de la Generalitat. Dimecres el President d’Esquerra diu que proposa un canvi de model de partit. Dijous Carod i Puigcercós fan veure un “aquí no ha passat res” i se’ls veu brindant alegrement en el comiat de Ridao com a portaveu d’Esquerra al Parlament. Divendres es reuneixen “representants de l’entorn de Carod i Puigcercós per intentar reconduir la crisi interna però no arriben a cap acord”.

I avui dissabte Carretero entra en escena dient que el proper dilluns farà unes declaracions al Col·legi de Periodistes com a líder de Reagrupament.Cat.

Tot això em recorda a aquella tradicional cançó d’infants que diu alguna cosa com “El mercat és en dilluns, el dilluns en compra lluç ...El dimarts en compra naps... ...El dimecres compra nespres... ...El dijous en compra nous... ...El divendres faves tendres... ...El dissabte tot s’ho gasta... ...El diumenge tot s’ho menja...”
I 15 de juny és diumenge.

LA CANÇÓ: Polonaise-Fantaisie in A flat major op.61, de Frédéric Chopin.

Esquerra: El perquè de tot plegat

2008-03-12T02:30:00.000+01:00

«¿Que puede salir de una situación donde el Presidente del gobierno respectivo […] acepta toda la atención mediática y donde el público dedica poco tiempo a informarse?

Evidentemente, el principal socio de gobierno tiende a acaparar todos los méritos y la atención, mientras los socios menores tienen grandes dificultades para mostrar sus diferencias y sus propios perfiles. Estos partidos se encentran atrapados entre la necesidad de mostrar su lealtad al equipo de gobierno, para no facilitarle el trabajo a la oposición y echar piedras sobre su propio tejado, y la necesidad de mostrar un perfil propio. Éste resulta indispensable por dos razones: para el sector más politizado del propio electorado, por la necesidad de hacerle entender cuáles son las contrapartidas programáticas que se han logrado en un acuerdo donde, lógicamente, el más pequeño ha tenido que ceder más. Para el público más pragmático y que sigue con menos atención la vida política, porque le cuesta entender por qué deberían votar a ese pequeño partido cuando, aparentemente, está básicamente de acuerdo con el mayor y parece interesante reforzar a éste frente a la oposición. No es un callejón sin salida pero sí una situación en la que resulta extremadamente complejo construir un discurso político creíble y comprensible.»

«El pez grande se come al chico: las consecuencias electorales de gobernar en las CCAA y municipios españoles», de JOAN FONT, pàgina 171.

LA CANÇÓ: Nocturne op.37. Nº2, de Frédéric Chopin.

L'arbre

2008-03-09T12:00:00.001+01:00

M’explico: això vol representar un arbre de probabilitats. En aquest cas, vol representar les meves opcions de vot per a les eleccions d’avui, del dia 9 de març.

–Tot allò que estigui fora de l’arbre representa un insult a la meva intel·ligència, per tant, ni es contempla: vegis PSC, ICV i PP–.

Així doncs, m’explico.

Dos opcions, votar o no votar. No penso fer el discurs de “oh, que irresponsable que ets si no vas a votar”. Si jo tingués trenta anys, i veient el panorama, potser també em quedaria a casa. L’abstenció pot ser profundament crítica. I en aquesta jornada, no serà pas diferent. Però si em permeteu, com que són les primeres eleccions serioses en les quals puc participar, i per la meva curta edat, he optat per una llista, amb noms i color.

Així doncs, ens trobem dos opcions més, dins de la de votar: Senat i Congrés:

La primera, degut a la gran importància que juga dins del sistema polític i representatiu espanyol, no em preocupa. Ara bé: dels tres vots possibles i màxims que pot emetre cada ciutadà, pensava, i fins fa tres dies fer, el següent: 1 vot pel candidat d’Esquerra Pere Muñoz, 2 vots per dos candidats de CiU a Tarragona –per allò de que és millor un vot nacionalista català que no d’espanyol–. Pensava que estava tot decidit. Però resulta que el divendres, en obrir els sobres de propaganda, el senyor Duran i Lleida em va obsequiar una carta, escrita per les dos cares, en dos idiomes. Vaig pensar –i permeteu-me la grolleria–: “A prendre pel cul. Et votarà ta mare”.

Així doncs, Senat, només un vot, per Esquerra. Els altres dos quedaran en blanc. –també contemplava la opció del PRC, però a falta d’informació d’aquestes llistes, opto per no cedir el meu vot–.

I finalment, la cambra baixa: Congrés de Diputats. Després de mesos de reflexió, cabrejos varis, decepcions i alguna conversa encoratjadora, he decidit per Lluís Aragonès, candidat per Tarragona d’Esquerra.

D’aquí quatre anys, potser podré dir com molts: em sento enganyada. Però ara, encara no és ben bé així. Hi ha gent a Esquerra que es mereix la meva confiança. I tinc el convenciment que ho faran bé. Molt bé. Com diu un molt bon amic: Ahir, avui i demà: Esquerra. Feu valdre el meu vot.

LA CANÇÓ: Violin Concerto #1 In B Flat, K 207 - 1. Allegro Moderato, de Wolfgang Amadeus Mozart.

Infiltrada

2008-03-05T11:00:00.000+01:00

Es molt graciós. Aquesta campanya he pogut assistir a diferents festes, conferències, xerrades, sopars, principalment dels dos únics partits catalans –vegis ERC i CiU–. Ahir doncs, no podia ser de cap altra manera: infiltrada a una festa jove amb militants de JNC i d’Unió de Joves.

I a banda de veure les “subtils” diferències entre les formes d’aquestes dos organitzacions en comparació amb les JERC, em quedo amb el detall de veure acabar de parlar el Duran a l’escenari, mentre la sala era plena d’estelades i amb crits de... –a veure si s’ho podeu imaginar–: “IN-INDA-INDA-PAN-DEN-CIA”.

En fi. El que dèiem. Posats a viure immersos en profundes contradiccions, em quedo amb Esquerra.

Vegin, si volen, un vídeo de l’acte:

LA CANÇÓ: Violin Concerto #2 In D, K 211 - 1. Allegro, de Wolfgang Amadeus Mozart.

El meu posicionament (?)

2008-03-04T01:00:00.001+01:00

Aquest és el resultat d’un test fet a un web d’internet. Feia temps que no veia una cosa tant friky com aquesta.

I també hi ha simuladors electorals, un joc per associar frases dels líders polítics catalans, identificació de programes electorals, i per si no fos prou també pots fer votacions a Mocions del Parlament de Catalunya.

M’he endut alguna que altra sorpresa. Sinó vegeu la diferència entre el punt vermell i el verd.

LA CANÇÓ: Violin Concerto #2 In D, K 211 - 1. Allegro, de Wolfgang Amadeus Mozart.

Del debat a TV3. Fer pedagogia.

2008-03-01T13:30:00.001+01:00

Del debat a TV3 del divendres dia 29 de febrer en destacaria dos coses, fonamentalment:

1) la presentació dels candidats per part de Josep Cuní;

2) el joc d’aliances, durant gran part del debat, entre ICV-Esquerra i CiU-Esquerra –a diferència del que pensen la majoria d’articulistes que he pogut llegir avui–, alhora que un tots contra Carme Chacón –fet, d’altra banda, perfectament previsible–.

Del primer punt apuntar que les preguntes introductòries del moderador em van semblar del tot pertinents –va sortir el millor de cada casa, perquè ens entenguem–: PSC i grup propi a Madrid; Pacte del Majestic CiU-PP; Esquerra buscant la independència amb pactes amb el PSOE; la instrumentalització de la llengua catalana per part del PP; o qüestionar la incidència al govern de Madrid per part d’ICV-EUiA.

Amb aquestes cartes sobre la taula, es va poder veure un joc d’aliances, si més no curiós: les crítiques entre CiU i Esquerra eren relativament insignificants, juntament amb la poca discrepància entre aquest segon partit i ICV-EUiA.

Aquesta lògica estratègica s’accentua en tant que estem davant d’unes eleccions espanyoles, i on gran part de l’electorat bipolaritza el debat polític: PP o PSOE –fins i tot aquells qui, a nivell nacional català, voten plenament convençuts partits com Esquerra o CiU, i sobretot els primers–. Aquest doncs, és el paradigma. I la cosa que més en comú tenen aquestes tres forces polítiques –ICV, Esquerra i CiU– és doncs, aquesta no monopolització del debat PP-PSOE. L’objectiu doncs era, trencar aquest joc de cataclismes polítics.

I exactament tot el contrari és el que feia Carme Chacón: que si “governs amics”, els “radicals centralistes del PP”, “segregació lingüística o educació per la ciutadania”...

I s’ha de reconèixer que costa molt, fer entendre el contrari als electors. Portem des del segle XV fent política amb i des d’Espanya. Suposo que això alguna cosa hi deu tenir a veure. D’aquest canvi necessari de paradigma, és el que jo en dic pedagogia.

I finalment, no em deixaré de comentar la cosa més graciosa que he pogut sentir en setmanes –tenint en compte que estem en campanya electoral, que no és poc: la senyora Dolors Nadal, citant com a font de contrast en resposta a la candidata Carme Chacón, al no altre que Cercle d’Estudis Sobiranistes.

En fi...

LA CANÇÓ: Sequenz: Dies irae, Rèquiem de Wolfgang Amadeus Mozart.

L’ARTICLE: Quan es crearà el defensor del Votant?, de F. Puigpelat, de l’AVUI 01/III/08.

Apagar el mòbil. Santa Maria del Mar.

2008-02-28T02:45:00.004+01:00

Plaça de Santa Maria de Barcelona, 21:05. Després de fer una cua de més de 20 minuts, unes 8 trucades per telèfon, entregar el DNI, la targeta de crèdit, recollir l’entrada i el programa vaig posar, i de sobte, els peus per primera vegada a la Basílica de Santa Maria del Mar. Al les 21:10, començava el Concert amb l’Orquestra Filharmònica de Cambra de Ceske Budejovice juntament amb el Cor de Cambra. I el repertori, Vesperae Solemnes de Confessire, KN 339 i Rèquiem en Re menor, KV 626 de Wolfgang Amadeus Mozart.

Tot just entrar, la Basílica estava plena de gent, que com jo, venien a escoltar una de les obres més cèlebres de la història de la música –s’ha dir que no sóc massa partidària d’aquest tipus d’esdeveniments musicals, bàsicament per dos motius: 1) les aglomeracions; 2) i en major importància: la qualitat musical de les orquestres és inversament proporcional a la propaganda que es fa de l’acte– partint d’aquesta base doncs, l’acte no podia ser dels més brillants, i no m’equivocava.

L’acústica i sonoritat de la Basílica no em van entusiasmar, com tampoc la interpretació –no perquè fos especialment dolenta–, sinó pel tempo en algunes àrees. Massa ràpides, pel meu gust. Suposo que alguna cosa hi té a veure la gravació que n’acostumo a escoltar.

En tot cas però, vaig buscar una cadira que no restés ni molt a prop ni molt lluny de l’escenari com tampoc de la porta de sortida. Vaig apagar el mòbil –ho faig ben poques vegades– i vaig poder contemplar el sostre de l’Església, tot esperant que comencés el concert.

Segurament, aquests són els millors moments per pensar; per pensar en què t’estàs convertint, per pensar què estàs fent amb la teva vida, per pensar si és com t’agradaria; i sempre és bo veure com no et desagrada del tot, el que hi has pogut veure.

LA CANÇÓ: –per molt estrany que pugui semblar, no és el Rèquiem–: Acte de sobirania, de Mesclat.

Eleccions al Claustre de la UPF

2008-02-27T00:00:00.002+01:00

* resultats de les eleccions al Claustre de la UPF:

Elegits com a claustrals per la Plataforma Universitària pel Català:

Economia: Eduard Herrmann Puig (1a posició)
Dret: Xavier Just Serrano i Pau Xifra Rosich ( 1a i 2a posició, respectivament)
Polítiques: Lídia Pelejà Barceló (2a posició)

per la resta de resultats, veure PDF.

LA CANÇÓ: Violin Concerto #1 In B Flat, K 207 - 1. Allegro Moderato, de Wolfgang Amadeus Mozart.

Petit homenatge a Josep Palau i Fabre

2008-02-24T20:30:00.004+01:00

Ahir jo, i sense saber-ho, vaig fer un petit homenatge –dins de les possibilitats–, al qui hores després, llegia que es moria a l’edat de 90 anys a la ciutat de Barcelona.

D'aquesta manera doncs, m'agradaria fer constar una cosa que vaig llegir fa pocs dies: Així respon Heràclit a la pregunta formulada per Josep Palau i Fabre en la seva obra La Claredat d’Heràclit:

«Què podem esperar, després del traspàs?»

(DK-27) “Allò que espera els homes després de la mort no és ni allò que esperen ni allò que creuen.”

En tot cas, sempre he pensat que ningú es mor mentre se’l recorda.

LA CANÇÓ: Violin Concerto #1 In B Flat, K 207 - 1. Allegro Moderato, de Wolfgang Amadeus Mozart.

La claredat d’Heràclit

2008-02-23T12:45:00.002+01:00

Aquest és, sens dubte, el títol d’un dels millors llibres que he pogut llegir. Escrit de mà de Josep Palau i Fabre –com diu el llibre: “poeta, narrador, assagista i dramaturg, considerat un dels grans autors de la literatura catalana del segle XX”, i segons he pogut llegir, actualment hospitalitzat en la seva avançada edat–, l’autor explica, d’una forma summament clara i entenedora, els Fragments d’aquest filòsof presocràtic, recollits en 126 preguntes-respostes-explcacions, amb les quals et pots introduir en el pensament d’un autor de fa més de dos mil cinc-cents anys.

És un llibre, no especialment curt, però que amb la gran qualitat de l’autor, aconsegueix que vagis llegint pàgina a pàgina, sense caure en repeticions i redundàncies. No és gens feixuc.

Mentre anava llegint, em va semblar fascinant comprovar que em venien a la memòria les classes de filosofia de segon de batxillerat. Tales amb l’aigua, Heràclit amb el foc... I també, la brillant frase que apunta l’autor del llibre fent referència a Descartes: “«el bon sentit» és la cosa més ben repartida del món, ja que cadascú creu estar-ne ben proveït que, fins i tot aquells que són més difícils de satisfer en qualsevol altra cosa, no acostumen a desitjar-ne més de la que tenen.”

Així doncs, es poden llegir reflexions sobre la democràcia, la naturalesa humana, la intel·ligència, el coneixement, l’astronomia, la ciutadania grega... i finalment, si em permeteu una petita reflexió sobre el seu pensament, amb la pregunta que es formula: “Si els nostres desigs fossin satisfets, no seríem més feliços i el món aniria millor? Heràclit respon –en el fragment DK-110 de la traducció de Voilquin– “No seria pas millor, pels homes, assolir el que desitgen.” D’aquesta maner doncs, Palau i Fabre apunta sota aquesta afirmació: “El seu punt de vista és prou pessimista. Ens diu que la insatisfacció de l’home, la seva inestabilitat, les seves lluites, els seu egoisme, serien els mateixos si els seus desigs, gairebé sempre insaciats, fossin satisfets.”

Heràclit, en els nostres temps, sens dubte seria liberal.

LA CANÇÓ: Violin Concerto #1 In B Flat, K 207 - 1. Allegro Moderato, de Wolfgang Amadeus Mozart.

Nosaltres, ben mirat

2008-02-19T20:00:00.001+01:00

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,

Ordenades, si voleu, amb aliva arquitectura

contra el vent i la llum,

contra els cataclismes,

en fi, contra els fenòmens externs

i les internes rutes angoixoses.

Ens nodrim de paraules

i, algunes vegades, habitem en elles:

així en els mots elementals de la infantesa,

o en les acurades oracions

dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,

o, encara, en les darreres frases

del discurs de la vida.

Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres

perquè ho anem assimilant,

perquè ho puguem convertir en paraules

i perduri en el temps,

el temps que no és res més

que un gran bosc de paraules.

I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.

I més d'un cop ens hem reconegut

en alguna antiquíssima soca,

com la reproducció estrafeta

d'una pintura antiga,

i hem restat indecisos

com aquell que desconeix la ciutat que visita.

Però la nostra missió és parlar.

Donar llum de paraula

a les coses inconcretes.

Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió

viva

perquè triomfem en elles.

Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.

Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.

Miquel Martí i Pol, de Paraules al Vent.

LA CANÇÓ: Violin Concerto #5 In A, K 219, "Turkish" - 3. Rondeau: Tempo Di Menuetto, de Wolfgang Amadeus Mozart.

Fer el ridícul

2008-02-18T14:30:00.003+01:00

Les 12:40. Edifici de Roger de Llúria de la UPF. Hora d’arribada de la popular Dolors Nadal a la facultat de Dret. Ja des de feia unes hores es coneixia alguna mena de mobilització per part d’algun sector d’independentistes de la Universitat conseqüència de l’acte organitzat pel col·lectiu Universitarios Liberal Demócratas (ULD).

A l’hora anunciada, Nadal arriba a la facultat i s’enfila per les escales que l’han de conduir a l’aula 40.244. Allí ja l’esperen. Estelades, pancartes, palestins, motxilles Quechua, cabells llargs i també algun de curt. Prop de 50 persones –entre d’altres, una servidora– volen donar la benvinguda a la cap de llista per Barcelona. En arribar, xiulets i crits. Entre d’altres, un de “Fora feixistes de la Universitat”. El grup de manifestants aconseguim el nostre propòsit. No hi és benvinguda. Fins aquí fantàstic.

Nadal entra a l’aula, i allí l’esperen aproximadament una cinquantena de persones per escoltar-la. Entre d’altres, després de veure el panorama i els crits, també a dins a classe, una servidora.

A fora però, es continuen sentint xiulets i crits. En poc més de dos minuts, els manifestants aconsegueixen entrar a l’aula, i d’aquesta manera aconsegueixen sabotejar l’acte. Dolors Nadal, temps just d’haver-se assegut a la cadira, marxa escortada per un grup d’homes.

Resultat?:

1. Cadena COPE: “Dolors Nadal abandona con escolta un acto tras el boicot de un grupo de jóvenes”,

2. Libertaddigital.com: Nueva agresión al PP: Dolors Nadal es evacuada de la UPF bajo gritos de "fascista". Amb el subtítol de: “Más de cincuenta radicales la esperaban a su llegada”.

I no faré el discurs de demòcrata de sempre. Se perfectament que aquests representen una ideologia de partit que pretén eliminar, mitjançant una suposada estructura legítima d’Estat, el meu poble. Cap mena de llàstima. Ara bé, el que no és pot fer és el ridícul. I aquest cop, els independentistes de la UPF, hem fet un absolut ridícul.

I no perquè ho puguin utilitzar com a rèdit electoral. Tant me fot. Sempre he pensat que la venjança –entesa és clar, en un sentit democràtic– és un plat que, per ser efectiva, s’ha de servir freda.

Quina millor estratègia, que la efectivitat, en política?

LA CANÇÓ: Alacant –per interior–, de Feliu Ventura.

Així ens va...

2008-02-17T15:30:00.003+01:00

Solano, Tena, Macias i Campuzano: Déu ni do.

2008-02-16T12:09:00.002+01:00

Aquesta setmana he tingut la oportunitat de poder compartir algunes converses amb diferents personalitats del món polític:

Dilluns amb l’assessor polític de l’SNP, Xavier Solano, amb el que vam poder estar xerrant sobre política catalana i escocesa, partits, periodistes, mitjans de comunicació, entre d’altres, i que també vaig tenir la sort de rebre alguns consells, molt útils, per part d’un politòleg que fa anys que exerceix. Res millor que l’experiència.

El dimarts, vaig tenir la oportunitat de presentar la conferència a càrrec d’Alfons López Tena, Vocal del Consell General del Poder Judicial, sobre Drets lingüístics i justícia organitzada per la Plataforma Universitària pel Català –per més informació sobre l’acte: [web] –. I després de l’acte, els membres de la Plataforma vam poder compartir un dinar amb el Vocal del CGPJ. Tot un luxe, on vam poder continuar discutint sobre l’actualitat política catalana i espanyola.

El dijous, també vam poder mantenir una conversa distesa, aquest com però, amb el número dos de les llistes de CiU al Congrés dels Diputats, Pere Macias. Aquest cop, els temes a tractar també van ser diversos: la nova situació creada degut a la convalescència del cap de llista Josep Antoni Duran i Lleida, discussió sobre política econòmica, immigració, articulació territorial de l’Estat... D’aquesta manera vam poder saber de primera mà quina era la opinió i la visió d’un polític com Macias, en el context de la precampanya electoral de les eleccions del dia 9 de març a les Corts Espanyoles.

I per si no fos prou, aquest divendres també vaig tenir la oportunitat de compartir un dinar amb el número 4 de les llistes del Congrés, també de la federació de CiU, el diputat Carles Campuzano. Va aportar la seva visió sobre política catalana, feina feta al Congrés, anàlisi dels diferents grups parlamentaris, sistemes electorals, economia, etc.

Fins i tot vam tenir la oportunitat d’intentar convèncer un votant del PSC perquè, lògicament, no ho fes (he,he).

En fi, que una intensa setmana. I la que ve, més.

LA FRASE: “Pel que sembla, Duran i Lleida és el Gallardón de CiU.” ANDREU MARÍN.

LA CANÇÓ: Habitar-te, de Feliu Ventura.

Avui, a la UPF:

2008-02-12T00:00:00.000+01:00

LA CANÇÓ: Waltz op.64. Nº1, de Frédéric Chopin.

Finançament i campanyes: “el robar se va a acabar”

2008-02-11T02:00:00.000+01:00

No hi ha res més gratificant per una persona, que poder-se dedicar professionalment a allò que més li agrada. I això és més o menys el que em passa a mi amb la carrera: tot llegint un text* de l’assignatura de Política Espanyola I, La maquinaria de la democracia. Los partidos en el sistema político espanyol, de Javier Pradera, i en teoria per obligació, he pogut copsar algunes coses del tot sorprenents:

L’autor de l’article, desenvolupa en poc més de 20 pàgines allò que representen els partits polítics en una democràcia representativa com la nostra, i en temes més concrets, les diferents modalitats de finançament a les que acudeixen aquests per finançar-se: quotes de militants –juntament amb el percentatge que els partits solen captar dels seus parlamentaris i càrrecs públics dels seus sous oficials–, crèdits a banca privada i de Caixes d’estalvi, subvencions procedents del finançament públic de l’Estat, donacions, etc.

D’aquesta manera doncs, en aquest text l’autor ens fa una descripció sobre els precedents d’alguns grans partits d’àmbit espanyol – [1] i [2]– acusats de corrupció política, i desenvolupa per tal de desmentir un dels tòpics més arrelats en la nostra societat: a diferència d’aquells grans defensors del finançament públic dels partits durant la Transició, l’autor afirma que “tant l’experiència italiana, i en menor mesura la francesa i l’espanyola, demostren, desgraciadament, que el finançament públic dels partits no ha eradicat la corrupció”.

Aquest principi doncs, em fa pensar, per exemple, en el sistema electoral i de finançament americà –ara tant de moda degut a les primàries que s’estan celebrant. Que d’acord: a ben poca gent li agrada el famós lobby de la National Rifle Association, però coi, almenys sabem a quin partit van els fons d’aquest col•lectiu! A diferència, per exemple, del cas espanyol, que permet situacions com les que es poden veure en aquest gràfic: [Vegis, sobretot, Unió Democràtica de Catalunya]

Tal i com va dir Queco Novell a un reportatge de La Sexta, quan se li va preguntar com s’imaginava les campanyes electorals en un futur, va venir a dir alguna cosa com: “M’imagino d’aquí uns anys unes campanyes amb el logo del partit en qüestió, i al costat els de les empreses que financen les seves campanyes. D’aquesta manera doncs, el nostre vot estarà en funció de les empreses que hi surtin i si aquestes t’agraden els votaràs, i sinó no.”

*de TUSELL, J. i SINOVA, J., Entre dos siglos. Reflexiones sobre la democracia espanyola. Madrid: Alianza Aditorial, 1996.

LA CANÇÓ: Amb la teua gent, d’Obrint Pas.

www.peresabat.blogspot.com

2008-02-07T10:30:00.000+01:00

Aquest dimarts es van celebrar, a 24 Estats d’USA, eleccions primàries per tal de determinar els dos propers candidats que competiran per ocupar la Casa Blanca a partir del mes de novembre d’aquest any.

Amb tot això, he de dir que no segueixo amb especial devoció aquest procés –a diferència d’altres companys que conec–, encara que em pugui fascinar algun dels aspecte del sistema electoral americà.

En tot cas, no m’allargaré. Com que se n’han dit moltes coses, ja, sobre els dos candidats demòcrates i republicans –però sobretot dels primers–, simplement volia fer una recomanació des d’aquí: www.peresabat.blogspot.com. Un bloc que no fa ni dos setmanes que va crear el meu company de classe, d’universitat, de bar, de cafès i de diaris, en Pere Sàbat, on ja ha pogut demostrar el talent d’escriure unes bones cròniques sobre política americana.

Benvingut a la xarxa!

LA CANÇÓ: L’últim combat, d’Obrint Pas.

Bisbes, lobbies.

2008-02-04T18:50:00.000+01:00

Aquests dies estic observant amb certa estupefacció la reacció d’algunes persones davant de les declaracions del “representant” aquell de la Conferència Episcopal Espanyola –perdoneu-me però no m’he pres ni el detall de saber el seu nom–. I no perquè estigui en desacord amb el que diuen qui el critiquen, sinó pel simple fet, al meu entendre, que amb les seves argumentacions, no van al fons de la qüestió:

He sentit dir coses com, per exemple, que l’Església no s’ha de posar en política. Perdona? I tant que s’hi ha de posar! Com a un de tants altres grups de pressió de la nostra societat, l’Esgésia té tant el dret com el deure d’opinar sobre les questions que li doni la gana. Només faltaria. Aquí doncs, estic a favor de l’argument del PP quan defensa la llibertat d’aquesta institució a opinar sobre la cosa pública. I ben mirat, no se perquè s’extranyen els qui diuen el contrari, perquè l’Església com a institució, és el que ha sabut fer més i de forma més intensiva, això d’opinar i intervenir en política. Però vaja, que no és ben bé això el que volia comentar...

Com anava dient, crec que els qui critiquen el discurs del bisbe espanyol, no tenen gaire clar, que en tant que bisbe espanyol diu i fa el que toca, per la seva condició d’espanyol. Coi, però què és pensàveu? Que demanaria el vot per CDC, o UCD, un membre de l’Esgésia espanyola? Crec que pensar el contrari és simplement d’ingenu: ja fa temps que sabem que els interessos espanyols són profundament contradictoris als catalans.

Però bé, aquí és on vull anar: quin és el paper que ha jugat, o ha de jugar l’Església catalana? A mi, a diferència de moltes de les opinions sobre les declaracions de l’Abat Soler de Montserrat, ni em convencen, ni m’agraden ni em tranquil·litzen. Alguns parlen que s’ha desmarcat. Per segon cop: perdona? El més gruixut que se li va sentir va ser un “L’Església no pot tenir cap monopoli; ha de proposar de manera serena, no des de la confrontació”. En fi, que així ens va.

Doncs què collons, que el monsenyor Soler demani el vot pel Duran, i que cadascú representi el lobby que li pertoca.

LA CANÇÓ: Trio for Piano, Violin and Violoncello in G minor op.8. 4-Allegretto, de Frédéric Chopin.

Jaume I, entre d’altres: qüestions a revisar.

2008-02-02T16:00:00.000+01:00

El desconeixement de la nostra història anterior a l’esfondrament de l’Antic Règim és absolut. Potser parlo per mi, però molt em fa l’efecte que el que s’ensenya a les escoles, any darrera any, sigui sempre el mateix: els catalans, ja sota domini espanyol després de 1714. Tots tenim molt clares les diferents disputes espanyoles del segle XIX: Ferran, Isabel, Carles... Sembla que l’imaginari històric s’acabi aquí. Em sembla lamentable que, a ple segle XXI, no sigui estrictament necessari per aprovar la selectivitat –per nombrar el que s’entén com un dels exàmens més importants per la carrera d’un estudiant– saber qui era la figura de Jaume I –més enllà de saber que també se’l coneix per Conqueridor. Fins aquí crec tots hi arribem, suposo–. I per no parlar dels més contemporanis com Jacint Verdaguer –l’enterrament del qual, per cert, va ser dels més multitudinaris de la història del nostre país–, o Pompeu Fabra –se’n faríeu creus a la meva universitat, el munt de persones que no saben ni qui era, ni què va representar l’home que porten escrit, a les seves carpetes, cada dia quan van a la facultat. [Aquesta és la minsa referència, que se’n fa ressò, el web de la UPF.] [Vegeu també aquest vídeo sobre el qüestionari: Qui era Pompeu Fabra?]

Tot això ve, doncs, degut a una crida que ha fet Vicent Partal des del seu bloc –amb el suggeriment, també, de l’amic Elies–, per posar, tot just avui que es compleixen 800 anys del naixement de Jaume I el Conqueridor, una referència de la seva obra: El llibre dels fets.

Pel que fa a mi, no posaré un fragment com demana Partal, més que res per la meva condició de republicana, i en segon lloc, perquè aquella obra em sembla una visió personalista d’uns fets passats, i no oblidem que un rei, no és res més que un ésser humà amb títols nobiliaris. Ara bé, no em malinterpreteu: l’èpica nacional, en tant que catalana i meva, encara que monàrquica, s’ha de recordar. I en primer lloc, com ja he dit, als centres d’ensenyament.

[interessant, també l’apunt de Xavier Solano al seu bloc, en la mateixa línia amb l’article “La història: punt de partida”]

LA CANÇÓ: Trio for Piano, Violin and Violoncello in G minor op.8. 4-Allegretto, de Frédéric Chopin.

“El més calent... al front de Madrid”

2008-01-31T10:30:00.000+01:00

«Després dels resultats del 14 de març de 2004, per primera vegada des del temps de la República l’independentisme català tornava a tenir Grup parlamentari al Congrés dels Diputats.»

Així comença el llibre El més calent... al front de Madrid. Tal i com apunta la contra de l’obra: Crònica del Grup parlamentari d’Esquerra Republicana al Congrés dels Diputats, 2004-2008.

D’aquesta manera doncs, ahir a les 19 hores, i a La Casa del Llibre de Passeig de Gràcia de Barcelona, va tenir lloc la presentació del llibre, a càrrec de l’editor de Meteora, juntament amb Joan Ridao, Joan Puigercós i Joan Tardà.

L’acte en sí no va tenir res d’especial, a banda d’algunes anècdotes explicades, amb molta gràcia, pel Conseller de Governació. Però per això està el llibre. Ara bé, una de les coses que em va cridar més l’atenció, va ser una de les reflexions que va apuntar en una línia que anava a dir alguna cosa com:

“A Madrid –i especialment Pedro Solbes–, es van sorprendre molt quan van veure que ERC representava una esquerra modernitzadora, laica...”

A banda d’això, el Conseller va apuntar una altra cosa: “la iniciativa privada és un dels elements que ens ha fet ser com a poble. I per això defensem un llibre mercat, sense monopolis estatals, perquè nosaltres no n’hem tingut mai, d’Estat. I aquest, també és un altre exemple dels arguments que deixen perplexos a l’esquerra tradicional espanyola.”

Amb discursos com els que va apuntar Puigcercós sobre no ser una esquerra rància, una s’hi sent molt còmoda.

Amb tot això, m’enduc d’aquella tarda un llibre, i també això:

Font: e-notícies

LACANÇÓ: Trio for Piano, Violin and Violoncello in G minor op.8. 1-Allegro con fuoco, de Frédéric Chopin.

LA FRASE: “Les coses que en un principi fan por, acaben sent les millors que ens poden passar.” LÍDIA PELEJÀ

Benvinguda, Revolució del ’08

2008-01-30T02:00:00.000+01:00

Des de fa ja una colla de dies, estic escoltant diferents arguments sobre diferents opinions en relació al que la gent pretén fer el pròxim 9 de març. Hi ha de tot, com sempre, però l’argument que més perplexa em va deixar, suposo que per la seva absoluta simplificació argumental, va ser un que venia a dir alguna cosa com: la meva única opció és el PP. És de la única manera que m’asseguro, que amb el meu vot, no s’investirà president un socialista. O el PP o no votaré. –No està de més dir que els diferents autors d’aquesta conclusió, es consideren liberals i independentistes–.

- El PP i el PSOE, en tant que espanyols, queden automàticament incompatibilitzats amb l’assoliment dels seus fins. Ergo: Ni el més liberal espanyol defensarà millor els seus interessos –catalans i liberals–. Ni Rajoys, ni Aguirres, ni Pizarros.

- Tampoc està de més dir que les politiques del PP tenen de liberals el que jo tinc d’espanyola. és a dir: res de res.

- L’elecció d’una opció –en tant que jo no crec en la estupidesa aquesta del vot útil– es pot basar en diferents criteris, però el que més entenc i simpatitzo, és aquell que recorre a l’elecció del partit que més bé –a nivell poblacional i territorial–, s’ajusta millor a les preferències de cada individu. No votaré al PNB perquè no estableix com a preferència Catalunya: de la mateixa manera passa amb el PP; la diferència rau que aquest últim fa veure que si que ho és, la seva prioritat (i qui diu PP diu PSOE).

- Si el que es vol és, a nivell estratègic deixar de dependre d’Espanya –ergo ser independentista– no es pot, lògicament (com diria el nostre conseller Nadal), votar un partit els interessos del qual es troben a l’altre extrem. Ideològic –i no parlo d’esquerra/dreta, sinó del conflicte centre/perifèria.

- Seguint amb la idea que s’entreveu, en tant que es sobredimensiona la premissa liberal –ja discutida anteriorment com a no vàlida–, ja que la primera preferència és la binominal esquerra/dreta – o liberal/comunista–, es cau en l’error tàctic més habitual: superposar els interessos de classe, als nacionals. Em canso de repetir el mateix: l’enemic són els espanyols, i no els liberals/ comunistes/ socialdemòcrates/ democratacristians/ verds.

Quan tinguem un Estat amb poc més de vuit milions d’habitants, ja votarem aquells que representin els nostres corresponents interessos liberals /comunistes /socialdemòcrates /democratacristians / verds.

El tenim? Doncs no fem el guai votant el PP –perquè ben mirat, ara, a diferència de fa quaranta anys, queda més alternatiu votar les dretes que les esquerres–. Benvinguda doncs, Revolució del ’08.

LA CANÇÓ: Trio for Piano, Violin and Violoncello in G minor op.8. 1-Allegro con fuoco, de Frédéric Chopin.

A MónDivers.cat

2008-01-25T14:20:00.000+01:00

Em fa especial il·lusió fer-vos saber que, a partir d’avui, en el Diari Electrònic MónDivers.cat, hi haurà una finestreta amb un article firmat amb el meu nom.

Aquí està l’article: [web]

LA CANÇÓ: Viure, d'Obrint Pas

...de nou.

2008-01-24T01:00:00.000+01:00

Tampoc n’hi havia per tant. Després de 23 dies he decidit tornar a escriure. Ara bé, abans de res, si que m’agradaria comentar les causes que m’han portat a reprendre la vida al bloc:

1) A partir d’ara, tindré el plaer de col·laborar mensualment –com a mínim–, en un diari electrònic anomenat MónDivers [web] com a columnista. Els tres elements que defineixen el diari són, en el tractament de les temàtiques, les minories nacionals, el medi ambient i els drets humans. M’imagino que suposareu la meva "especialitat". Així doncs, cada vegada que publiqui allà, ho faré saber per aquí. ¿Recordeu allò de «Què fer per Catalunya?»? Doncs això, que posats a escriure fora de casa, no està de més deixar caure alguna cosa pel meu bloc.

2) Avui, justament, he tingut la sort de conèixer una altra blogger. I remarco: «una altra» blogger. Com tots sabeu, no és pas cap secret dir que en aquest món de la xarxa predominen les veus masculines de forma clara. Per tant, i com anava dient, he pogut mantenir una conversa distesa amb la Blanca al bar de la meva facultat, sobre coses que, i fins ara, només havia discutit, amb semblant profunditat, amb homes. M’ha fet pensar que ja que la quota femenina és baixa, millor continuar escrivint, almenys de tant en tant.

3) Segons les últimes enquestes sobre intenció de vot, el PSC, a Catalunya, obtindrà una forquilla d’entre 20 i 21 diputats. Mare de Déu, que només queden dos mesos. Tornem a la feina.

LA CANÇÓ: L’últim combat, d’Obrint Pas

«Què he de fer per Catalunya?»

2007-12-31T00:00:00.001+01:00

Sempre he pensat que la dedicació a les coses que ens agraden i/o interessen ha de ser màxima. És preferible fer tres coses bé que no pas sis, i totes malament. Així doncs, i fent balanç de comptes per acabar l’any, el meu bloc suma un total de 252 articles publicats. Déu ni do. Han estat uns mesos d’una impressionant activitat per part d’una servidora –tant políticament parlant com personalment–, i ara, després de 9 mesos i mig, i després d’una no pas breu reflexió, he decidit deixar d’escriure. O si més no deixar de publicar.

Hi ha moments en què és més preferible pensar i llegir més, i parlar menys. I aquest crec que és el meu cas, ara.

Pujol, en repetides vegades en les seves memòries es pregunta «què he de fer per Catalunya?» –perdoneu-me per la poca modèstia que porta una comparació com aquesta de la meva persona amb la del president Pujol–, però en el fons ve a ser el mateix: «Què he de fer? –es preguntà el President– i ell mateix va concloure: «jo mateix em diré què he de fer». Doncs per ara i de moment, parlar menys i pensar més.

Com ja he dit al principi, la dedicació a les coses ha de ser total i plena. Al no ser així, comencem a pervertir i desvirtuar les coses que fem, i tot plegat acaba perdent el sentit original. La raó de ser.

Potser tot això de deixar d’escriure només serà cosa d’uns dies, setmanes o fins i tot algun mes. I tornaré a escriure com si res no hagués passat, com si res del que ara predico hi tingués cabuda. Però com que no m’agrada fer perdre el temps a la gent, no està de més dir que, per ara, el meu bloc no és la meva prioritat.

Pensant-ho bé però, també idiota jo, de deixar d’escriure quan més activitat política s’acosta: eleccions a les corts espanyoles d’aquí tres mesos. Però bé, això, com molt bé diu la dita: ja són figues d’un altre paner.

En fi, només dir-vos que encantada d’haver passat aquests mesos amb tots vosaltres, però m’agradaria pensar que per Catalunya, modestament és pot fer molt més que escriure en un bloc. Molt lloable, això últim, sense cap mena de dubte.

A reveure,

LA CANÇÓ: Violin Concerto #5 In A, K 219, "Turkish" - 1. Allegro Aperto, de Wolfgang Amadeus Mozart.

(Ir)racionalitat política

2007-12-28T00:00:00.000+01:00

Ahir per la nit escoltava per casualitat un programa de ràdio en el que hi participava, entre d’altres, Oriol Junqueras. La temàtica era bàsicament esportiva. El comportament humà en els esports, la seva racionalitat o l’absència d’aquesta. Res d’especialment rellevant al que s’hi va dir, exceptuant una cosa. Junqueras apuntà: “la irracionalitat està socialment acceptada en el món de l’esport”.

Em va fer pensar uns segons i dedueixo: en política també. Sens dubte.

¿Quants votants el dia 9 de març aniran a les urnes a posar una butlleta de forma summament irracional, perquè és així, perquè ho ha fet sempre, per fe o per compassió? Molta, massa.

Fins i tot m’atreviria a dir, que el vot menys irracional que es pot fer és el de dipositar-lo per les llistes del Partit Popular. Són gairebé exclusivament els únics que no juguen, si se’m permet dir, a la puta i la Ramoneta. Defensen els interessos que defensen i punt. T’agradaran o no, seran els teus o el dels altres, però diuen al pa, pa i al vi: vi.

Però Mare de Déu, si anem als altres partits!

Que si els que són espanyols però que diuen defensar els interessos de Catalunya al·legant a una Espanya federal però que permeten l’espoli fiscal i la més profunda espanyolització de Catalunya; o d’aquells que és diuen nacionalistes i que també busquen el progrés català amb mitges tines muntant conferències de cases grans; o aquells que busquen, com a objectiu suprem, una independència anunciant dates i dosmilcatorzes que fan més l’efecte a un anunci de rebaixes que un projecte polític sòlid i mesurat.

En política, ser conseqüent és important. I ens pensem que la gent és estúpida –que d’acord, votar al PSC és d’una subnormalitat absoluta–. Però CiU i ERC s’ho han guanyat, això del nostre vot?

I se’ns plantegen dos opcions: o irracionalitat o vot blanc. Repeteixo: en política, ser conseqüent és important.

LA CANÇÓ: Sinfonia Concertante In E Flat, K 364 - 1. Allegro Maestoso, de Wolfgang Amadeus Mozart.

Blocs solidaris

2007-12-27T02:00:00.000+01:00

Fa molts dies que volia fer aquest post, ja que diferents blocaires de la xarxa han anat fent les seves llistes personals durant aquestes últimes setmanes, on amb molt de gust he pogut formar-ne part. Que jo hagi pogut veure, han estat l’Elies, l’Enric Canela i en Joan Safont els qui m’han fet esment a les seves llistes. Així doncs, tal i com apunta aquest últim blocaire, en Joan Safont, aquest llistat consisteix en distinguir «set blocaires que comparteixen les teves idees i opinions, o que simplement ens ensenyen tot el que saben i ho fan d’una forma totalment altruista, generosa i voluntària, simplement pel plaer de compartir. És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs premiats i aquests cal que continuïn la cadena amb set blocs més, i així fins al final dels temps»

Així doncs, aquí va la meva per acabar l’any:

Amb absoluta diferència de la resta,

1) JOAN ARNERA, amb les seves Intencions mecàniques: Un bloc simplement brillant. Actualitzat gairebé cada dia, amb un estil corrosiu i sincer, on parla bàsicament de política però que de vegades ens sorprèn amb articles amb un to una mica més personal, com ara aquest. Tot un regal per els qui el llegim. I també tot un referent, sens dubte.

2) també l’ELIES115, on amb els seus llargs articles ens mostra un excel·lentíssim nivell de reflexió que moltes vegades trobem massa a faltar en els nostres polítics. Sens dubte lectura obligada per entendre moltes de les coses que passen en l’actualitat polítics, encara que a voltes difereixo del que diu. En tot cas, agrair-li especialment que em considerés un dels seus set millors blocs, perquè realment és tot un referent a la xarxa. I també per la dedicatòria de la fantàstica obra d’art de Vivaldi, amb “bon rotllo”: Stabat Mater.

3) Seguirem amb en bloc d’en GUILLEM CAROL, –¿¡Què he de dir d’en Guillem?!– a part de que va ser el seu, el primer bloc que vaig llegir en la meva vida, i que va ser ell qui em va fer conèixer aquest món –perquè no dir-ho: un món friki a matar– i per molt que a voltes diferim –encara que últimament ja no tant– sobre política i/o economia, dir que és una de les lectures obligades de la xarxa, a banda dels seus articles al diari elSingularDigital.cat, i reconèixer també la seva incansable activitat com a futur periodista. Tot una promesa, sens dubte.

4) en XAVIER MIR, un arenyenc que vaig tenir el plaer de conèixer en persona ja fa uns mesos, del qual ja feia temps que en llegia articles, també apuntar sense cap mena de dubte que és un dels clars referents a la xarxa. Articles brillants i des d’una òptica contundent i molt reflexiva, escriu el que molts pensem però que no sabem plasmar tant bé com ho fa ell.

5) En MAIOL SANAÜJA, un altre arenyenc, que amb el seu bloc Alfaranja pots llegir llargs articles acuradíssims normalment sobre política, però que d’altres són d’un caràcter més introspectiu, com queda pales, per exemple, al seu perfil del bloc. També dir que gràcies al seu espai a la xarxa, vaig tenir el plaer de conèixer una de les persones que més m’han marcat. També d’obligada lectura.

6) trobem també en JOAN SAFONT, que amb el seu espai La vida en un bloc explica de forma clara, molt sincera i reflexiva diferents temàtiques, que tant poden ser de política, de cultura o d’altres àmbits més personals però que no li resten en absolut interès. També com diu ell, coincidim en la nostra evolució ideològica en veure la vida. A veure si segueix així.

7) I finalment, però no en menys importància, vull parlar del bloc A l’Aguait, de l’EDUARD HERMANN, un estudiant d’Economia de la UPF i on coincidim com a membres de la Plataforma Universitària pel Català (PUC), i que té una de les millors formes d’escriure que he pogut veure últimament. Una llàstima que no actualitzi gaire sovint, però sempre que ho fa, gaudeixo del seu punt de vista de la realitat catalana i europea, tant política com econòmica. Tot un descobriment.

Així doncs, per a tots els eludits, ja sabeu que toca: Continuar la llista!

LA CANÇÓ: Violin Concerto #5 In A, K 219, "Turkish" - 3. Rondeau: Tempo Di Menuetto, de Wolfgang Amadeus Mozart.

Decadència

2007-12-25T14:00:00.000+01:00

Ahir, dia 24 per la nit, vaig arribar a casa just quan començava això que en diuen la missa del gall. Desconec l’orígen del nom, laica com em considero, i porto tota la vida renegant de tot el que representa l’Església catòlica. Però ahir, de ben segur que si m’hagués trobat a Barcelona –on l’anonimat és dels més grans aliats– hagués entrat per veure el ritual religiós, per observar la decadència de tot el que representa, però alhora copsar el contrast de veure-hi persones –com hagués estat el meu cas–, que només entren a una Església per Nadal –exceptuant, és clar, casaments, enterraments, batejos i comunions.

Si fins i tot el meu avi republicà i anticatòlic va voler confessar-se abans de morir, és comprensible que la seva néta, uns anys més tard, volgués veure tot el que representa allò contra el que va lluitar el seu avi.

En fi, molt Bon Nadal a tothom.

LA CANÇÓ: Violin Concerto #5 In A, K 219, "Turkish" - 1. Allegro Aperto, de Wolfgang Amadeus Mozart.

Memòries

2007-12-24T12:30:00.000+01:00

El dimecres dia 19, tot just acabar el període d’exàmens del primer trimestre a la universitat, me’n vaig anar a l’auditori Axa-Winthertur de l’Avinguda Diagonal on va tenir lloc la presentació del llibre Memòries(1930-1980) de Jordi Pujol.

L’acte va començar a gairebé tres quarts de vuit del vespre, amb la intervenció primer del Director del Grup 62 –que per cert va citar a Max Weber, amb la meva grata sorpresa– i tot seguit va parlar l’editor del llibre d’edicions Proa. Entre d’altres, va parlar de set virtuts del llibre: valor històrico-polític, sintètic (400 pàgines), profund (de reflexió personal), amable (de no fer sang), crític amb ell mateix, profundament humà, i circular (ben estructurat).

Després d’això, va obrir la conversa amb el president Pujol el periodista Antoni Bassas, gairebé a les vuit del vespre. Va ser una mica més d’una hora de narrar anècdotes, reflexions i records en clau d’humor en els que la sala va esclafar a riure en diverses vegades amb algunes de les intervencions de Pujol –quan va parlar per exemple del moment en que es va declarar a la seva dona, quan estossegava al micròfon, o quan va parlar sobre anècdotes de quan era president–. Tota una vetllada.

I del llibre, en puc dir una infinitat de coses: una presentació acuradíssima: tapa dura, punt de fil, fotografies a l’interior, i el més important: està excepcionalment ben escrit, de mà de Manuel Cuyàs. No és fa en absolut pesat ni feixuc. Una brillant intercalació entre anècdotes, records i reflexions, que fa que no deixi d’apuntar coses a la meva llibreta. D’entre les 150 pàgines que porto llegides, hem quedo amb una frase que crec que resumeix una mica tot el que ve a dir el llibre, almenys fins ara:

“I ara som al 1947, tinc setze anys, estudio medicina i els membres de la Comissió Abat Oliba m’han dit que el que cal fer, el que de moment he de fer per Catalunya, és enganxar sobres. I vaig començar enganxant sobres.”

LA FRASE: “Tant el religió com en política, res no pot arribar a ser sòlid sense doctrina i a la vegada sense sentiment”. JORDI PUJOL

LA CANÇÓ: Violin Concerto #5 In A, K 219, "Turkish" - 1. Allegro Aperto, de Wolfgang Amadeus Mozart.

18+1

2007-12-23T00:00:00.000+01:00

Aquesta nena de la fotografia, que un dia de maig de l’any 1992 menjava cireres d’un arbre del seu pare, tot just avui fa anys.

Doncs això, que avui en compleixo 19. Sempre he pensat que està bé això de fer l’aniversari pels volts de Nadal. Tot té un aire diferent. En fi: molt bones festes a tothom.

LA CANÇÓ: Violin Concerto #4 In D, K 218 - 1. Allegro, de Wolfgang Amadeus Mozart.

Encara una mica més sobre l'acte d'Òmnium:

2007-12-21T03:15:00.000+01:00

Acabo de rebre un correu d'Òmnium Cultural d'on se m'informa sobre la redacció d'un document que intenta sintetitzar el que va donar de sí l'acte del dia 10 de novembre de 2007 a l'Hotel ABSkipper. Vosaltres mateixos, aquí teniu l'enllaç.
En tot cas però, em quedo amb els vídeos.

Sessió de matí:

Sessió de tarda:

LA CANÇÓ: Violin Concerto #3 In G, K 216 - 1. Allegro, de Wolfgang Amadeus Mozart.

LA FRASE: "Actualment, només hi ha federalistes a Catalunya". -no recordo de qui-

Demà, l'últim examen.

2007-12-18T21:30:00.000+01:00

Doncs això, que perdoneu la meva absència. Però com comprendreu, tothom té la seva escala de prioritats.

En tot cas, com que m’he passat dos setmanes gairebé exclusivament davant dels apunts - escoltant música, és clar- aquest n’és el millor resum: El concert per a violí número 3, K.216 - 1st Mov, de Wolfgang Amadeus Mozart.

Benvingudes vacances.

Seduir

2007-12-14T22:30:00.000+01:00

Ahir, dijous 13 de desembre, i al restaurant Via Fora! de Vilafranca del Penedès, va tenir lloc la última sessió que va tancar el primer cicle sobre “El futur del catalanisme polític”, organitzat per les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, i a càrrec de l’articulista Francesc-Marc Álvaro. –l’acte també va comptar amb la presència de l’escriptor Jordi Graupera, autor del recent llibre d’entrevistes publicat sobre Sala i Martín per Edicions Dau–.

La xerrada va començar amb una breu intervenció de Guillem Carol, seguida d’una de més extensa d’en Graupera, fet que aquest últim, va donar pas a la xerrada/conferència a càrrec d’Álvaro sobre la seva visió del catalanisme polític en l’actualitat.

Marc Álvaro va començar amb una idea que es va anar desenvolupant durant tot el discurs: “Sortirem de la lògica catalana, perquè sinó és així, no entenem les coses que passen. Heu de posar-vos a la pell d’un ciutadà espanyol, que no té cap mena de dubte sobre la seva condició d’identitat nacional.”

A partir d’aquí doncs, va establir un diàleg amb els espectadors partint d’aquesta idea. D’aquesta manera, va desenvolupar un paradigma de Gaziel, ex-director del diari La Vanguardia, que deia aproximadament el següent: “Espanya no ha pogut acabar de desenvolupar en plenitud el seu projecte d’Estat-nació –com seria el cas francès, on les minories nacionals no són res més que folklore– però per l’altra banda, Catalunya tampoc ha pogut esdevenir un Estat sobirà i de ple dret com a subjecte de dret internacional, per tant, estem davant d’una situació d’empat.” Segons Álvaro, la situació fins fa ben poc estava de la mateixa manera com ho va descriure Gaziel: amb empat. No obstant, com tots podem comprovar fàcilment, en aquests moments estem vivint un procés de canvi, on s’estan esdevenint noves realitats ben diferents a les de fa mig segle: i Álvaro va parlar del concepte orgull. El nou orgull “que esteu adquirint vosaltres, els espanyols, quan veieu que el vostre país ja no és com ja 30 anys, que és democràtic, que és una de les potències relativament més importants del món, on la vostra llegua està competint fins i tot en l’ús amb l’anglès, i veieu que, com sempre, els catalans estan qüestionant això d’Espanya, quan vosaltres ho teniu tant clar”.

Marc Álvaro, va venir a dir que per aquesta raó el catalanisme està patint un procés de canvi tant radical, perquè veu que una de les dos principals fites a assolir era la de la modernització d’Espanya, i veient que aquesta està resolta en escreix, resulta que ha de plantejar els fonaments de la seva raó de ser: assolir la plenitud de la nació catalana.

I ens ve al cap la pregunta de sempre: i què hem de fer? Doncs segons el conferenciant assolir els nous reptes ja coneguts per tothom: immigració i globalització. I pel que fa a les eleccions del març? Doncs Álvaro va dir una de les coses que més em van cridar l’atenció de tot el seu anàlisi polític: “Penseu que condiciona el fet de ser o no ser catalanista en unes eleccions a les Corts espanyoles? I fins quan durarà aquesta “variant” de vot? Fa pensar, sens dubte.

Tot està obert, i la feina és nostra per a seduir a un 51% dels ciutadans amb dret a vot a Catalunya, amb l’argument que l’independentisme no és una opció, sinó una necessitat.

A què esperem?

LA CANÇÓ: Ballade No. 2 in F Major, Op. 38, de Frédéric Chopin.

"Gran Polonesa" Opus 22, de Frédéric Chopin.

2007-12-12T23:30:00.000+01:00

Constitucions i carxofes

2007-12-11T21:15:00.000+01:00

Ja em perdonaran si insisteixo amb això de Dret – suposo que és el que té estar en període d’exàmens–, però és que hi ha coses que és millor recordar. Tot estudiant Dret internacional públic, pots apreciar les subtileses de la nostra constitució:

Artículo 94

1. La prestación del consentimiento del Estado para obligarse por medio de tratados o convenios requerirá la previa autorización de las Cortes Generales, en los siguientes casos:

a) Tratados de carácter político.

b) Tratados o convenios de carácter militar.

c) Tratados o convenios que afecten a la integridad territorial del Estado o a los derechos y deberes fundamentales establecidos en el Título I.

[...]

I ja posats, també hi trobem:

Artículo 2

La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.

Artículo 8

1. Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.

[...]

I per no parlar de la designació dels membres del Tribunal constitucional, fiscalitat i competències de l’Estat vs Comunitats Autònomes.

Mare de Déu. I n’hi ha alguns que encara confien en la bondat espanyola en l’acomodació nacional de Catalunya a l’Estat.

Va bé això de fer memòria. Com diu un amic: “al meu cunyat no li agraden les carxofes, però de tant en tant en prova per saber que encara no li continuen agradant.”

LA CANÇÓ: Polonaise Op. 40, Nº 1 in A major (Militar), de Frédéric Chopin.

Obsessions

2007-12-10T03:45:00.000+01:00

Quan una cosa m’interessa m’hi acostumo a obsessionar. 03:34. Això és el que marca el rellotge del meu PC. Fins ara, i davant de l’escriptori, estudiant.

Tema 9. L'Estat en el dret internacional

Idees generals. L'Estat com a subjecte de dret internacional. Unions d'Estats. El principi d'igualtat sobirana. El principi de no-intervenció. La immunitat de l'Estat. La successió d'Estats.

Tindrem Estat, i tant que sí. No ho dubteu ni un sol moment. Però com tot en aquesta vida, és una qüestió de temps.

LA CANÇÓ: Ballade número 1, in G menor, op. 23, de Frédéric Chopin. [video]

Un petit dubte sobre «l’afer crosta»:

2007-12-08T16:30:00.000+01:00

¿Se'n va dir alguna cosa, per exemple al TN migdia o nit de Televisió de Catalunya, sobre les declaracions de Ferran i tota la cua mediàtica i de resposta polítiques sobre l’afer crosta?

Perquè d’acord, la premsa n’ha parlat, i molt. Però no està de més recordar que la gran majoria de la gent no la llegeix, la premsa, a banda de la gratuïta que es reparteix al metro –cultura de freacks, també, la nostra, la de llegir diaris cada dia, i pagant...–

Quedi dit, doncs.

LA CANÇÓ: Ballade número 1, in G menor, op. 23, de Frédéric Chopin. [video]

6-D

2007-12-06T09:00:00.000+01:00

Em llevo a les 8 del matí amb les sardanes de Catalunya Radio. Obro el PC, i consulto el correu. El butlletí del SingularDigital.cat. S’hi pot llegir el següent:

El coordinador general d’EUiA, Jordi Miralles, ha demanat una “reforma profunda” de la Constitució perquè Espanya passi a ser un Estat federal i reconegui qüestions com “el dret d’autodeterminació dels pobles”

M’alegra saber que encara hi ha gent com aquesta. Ara però, ja comencen a ser els estrenys.

Molt bon dia de la seva Constitució, senyor Miralles.

LA CANÇÓ: Grande Polonaise, Op. 22, de Frédéric Chopin.

Presidents

2007-12-05T01:00:00.000+01:00

Avui ha estat el dia de la meva vida en el que he invertit millor dos hores del meu temps, i amb absoluta diferència de tota la resta que he pogut veure: ni Conferències, ni presentacions de llibres, ni sopars, ni Cases Grans... Res. Avui, a petició del company Guillem Carol –tot sigui dit– he pogut assistir a la millor classe magistral de política: Jordi Pujol i Heribert Barrera, junts, a la sala petita del Palau de la Música Catalana.

No havia pogut sentir en un espai tant curt de temps tantes idees brillants. Encara ara em dura l’impacte de les coses que hi he pogut sentir.

La moderació de “la conversa” ha estat a càrrec de Salvador Cot, subdirector de l’AVUI, i l’escenificació volia representar una conversa distesa en un bar: tres cadires i dos taules rodones ajuntades on hi havia cafè i aigua. Una projector al fons de l’escenari reproduïa en vídeo l’acte, en un fons blau on s’hi podia llegir:

“Diàleg de reflexió sobre l’actual situació del país, el nacionalisme català i el seu futur. M. Honorable Jordi Pujol i M. Honorable Heribert Barrera.”

Com a punt d’acord entre les dos personalitats, tal i com ha apuntat Cot, és que les dues són respectades unànimement per tot el nacionalisme català. Ara bé, cadascú té un bagatge diferent dels del mapa polític català. I com que tots sabem qui són i que representen, simplement em cenyeixo a algunes idees que han deixat entreveure, però que sintetitzen clarament cada un dels perfils:

Mentre que Pujol és molt més dinàmic i teatral, i desperta moltes més complicitats entre el públic; Barrera quan parla, ho ha de forma molt més directa i concisa –fet que no ha acostumat mai a caracteritzar Pujol–, i que deixa les ambigüitats ben apartades: “Si fem un referèndum d’aquí deu o quinze anys, segur que perdem. Per cada comici que passa veiem com s’apunten noves persones amb dret a vot, i no precisament aquestes es caracteritzen per ser molt catalanes”.

Pujol, per la seva banda, i sense molts menys pèls a la llengua que quan era president, perfectament ha sabut reconèixer un cert grau de responsabilitat sobre el moment de desconcert i de desorientació que viu Catalunya –“alguna cosa a veure hi ha tingut un personatge que s’ha passat més de 23 anys governant la Generalitat...”–; ara bé, també ha defensat el seu paper mitjançant la governabilitat. Aquest doncs, ha estat el principal eix de discussió entre els dos perfils, el republicà i el convergent. Barrera apuntava per un “estat de guerra”constant amb Espanya, i Pujol per la seva banda feia èmfasi amb la importància de recuperar la dignitat i el lideratge dels polítics del nostre país.

Un apunt: faltaven dos minuts per acabar –eren les 9 de la nit–, i s’ha pronunciat per primera vegada la paraula "independència" –per boca del persident Pujol–. Ha vingut a dir: a Irlanda es va aconseguir arribar a la independència sense pronunciar un sol cop aquest terme. Fa pensar, sens dubte.

Però en tot cas, què hem de fer? Doncs Barrera apunta una possible solució: una acció ràpida i unitària de tots els catalans. Com fer-ho? doncs votar en blanc als comicis del 9 de març. D’aquesta manera, diu Barrera, a mig termini suposarà una regeneració dels partits que han de jugar un paper crucial al nostre país. Pujol, però, com era d’esperar ha dit que no opta per aquesta opció, perquè és importantíssim tenir veu a les Corts espanyoles. Cop de puny contra la taula o ambigüitat per anar fent?

En tot cas, encara hem deixo moltíssimes coses per explicar. Ara bé, com hem comentat amb en Guillem a la sortida: comparem aquests dos personatges amb la mediocritat que ens governa i/o representa, i n’hi ha per a plorar.

LA CANÇÓ: Opus 23, de Dustin O'Halloran

LA FRASE: “El PSC vol el vot dels catalans però sense els catalans.” JORDI PUJOL

Independència 2014: La presentació

2007-12-04T00:00:00.000+01:00

El divendres a les 20 hores i a les Cotxeres Borrell (Viladomat, 2-10), va tenir lloc la presentació del llibre Independència 2014: el full de ruta d’Esquerra Independentista. Horitzó llibertat 2008-2014. Els seus autors són: Uriel Bertran, Hèctor López Bofill, Pilar Dellunde, Joaquim Montclús, Núria Arnau, Francesc Sànchez, Toni Fullat, Jordi Brilles, Jordi Rofes, Lluís Pérez i Pol Pagès.

Aixi doncs, i amb la presència de gairebé tots els qui van participar en la redacció del llibre, aquest va ser un acte en el qual gairebé cap dels arguments que s’hi van poder sentir eren nous, almenys per a mi –ja fa dies que segueixo el que diuen–. Ara bé, si que em va agradar la part final de la intervenció de l’Uriel Bertran. Va venir a dir alguna cosa semblant com: “Hem de fer entendre a Espanya que sense nosaltres viuran millor. Quan Catalunya sigui independent, els polítics espanyols deixaran de dedicar-se a parlar de què és Espanya i dels catalans, i començaran a preocupar-se dels problemes reals de la gent.”

Amb aquesta idea sembla que encara no hem donat per morta la pedagogia a Espanya; Ara bé: aquesta almenys aquesta no pretén que els catalans caiguem simpàtics als espanyols, sinó simplement aconseguir posar les coses al seu lloc.

I pel que fa al llibre estrictament, la primera impressió que em va produir –la que va més enllà de la portada, òbviament–, va ser del tot positiva: un llibre dens, ben estructurat i amb un molt bon disseny. Ara queda veure que és el que hi diu.

Finalment, i com era d’esperar, vaig demanar la dedicatòria a 9 dels 11 participants en la redacció del llibre i s’ha de dir que mai n’havia vist tantes de juntes en un mateix volum.

PS: Si voleu riure a costa meva, feu una ullada a aquest parell de links: Maiol Sanaüja i Jordi Molinera. Com m’he de veure... ;)

LA CANÇÓ:Creix, de Feliu Ventura

Crònica d’una manifiestació anunciada:

2007-12-03T00:00:00.000+01:00

Dissabte dia 1 de desembre de 2007, a les 16:00 hores: arribada a Plaça Catalunya acompanyant tota la comitiva de les JERC. Estelades i banderes rojes amb el logo del partit. Molta estona de peus. Pegatines, mocadors i pancartes: Volem vegueria Penedés. Just darrera del grup d’Esquerra es col·loquen els companys d’ICV. Cares conegudes davant de la pancarta. I darrera d’aquesta alguna de coneguda de la UPF –que sigui dit, també–. Intromissió al Bar Hard Rock Cafè: uns lavabos força bruts, com era d’esperar. Sortim després d’uns minuts i veiem com la Plaça es comença a omplir. Gent de totes les edats, families senceres, gent de mitjana edat, però sobretot joves. Palestins per tot arreu. I de color vermell.
L’estona va passant i no abansem ni mig metre. El sol es va ponent i les llums de la Plaça començen a agafar protaginsime, al marge de la multitud que es manifesta. Cirts d’independència, càntics en contra de la ministra de foment, i el més important de tots, i que marcarà el pretext de tota la mani, el crit: “LÍDIA PALAJÀ: MILITA JÀ!” –òbviament, això últim de que “marcarà el pretext de tota la mani” és conya, però no pas el fet que no es cridés. Algun jerki hi te alguna cosa a veure...–.
Passades gairebé dos hores, ens començem a moure: vint minuts per arribar a Plaça Urquinaona. Fins i tot es pot copsar una bandera de la JNC extraviada d’entre el munt de les JERC: xiulets i més crits. Davant de la seus d’UGT i CCOO escridassada en contra els dos sindicats absents a la manifestació. Un megàfon comença a entrar en joc. Entre d’altes s’hi va poder sentir: “Espanya és fracàs”; “in-inde-independència” o ja amb to més irònic: “Melani huele a azufre” –estil Chávez–; o la una reproducció del rap d’en Cuní de Polònia “Prou, prou, prou prou, prou.” Finalment, com a cloenda de la manifestació, intervenció d’en Toni Albà i interpretació d’algunes cançons per part de Feliu Ventura en l’escenari de davant de l’estació de França.
Així doncs, i després de tota una tarda de mobilització, decidim marxar. I com no podia ser d’una altra manera, sopar i una bona conversa al Pans & Company de portal de l’Àngel amb uns bons amics. I ja podem tornar cap a casa: els polítics ens hauran fet tant poc cas com sempre.
Almenys però, haurem passat una bona tarda tots junts, però no units. Per variar una miqueta.

LA CANÇÓ: Que no s’apague la llum, de Feliu Ventura –una de les que va interpretar, per cert. Llàgrimes als ulls, també, per cert–.

A les 17:00, a Plaça Catalunya. M'hi acompanyes?

2007-12-01T11:30:00.000+01:00

LA CANÇÓ: Viure sense tu, d'Antonia Font

Càrrecs i blocs: una responsabilitat asimètrica

2007-11-29T19:16:00.000+01:00

Avui m’he pogut adonar, en unes circumstàncies una mica especials, el molt que em queda per aprendre –i m’estic referint simplement en termes de coneixement polític, i no en d’altres àmbits de la vida, perquè sinó ja m’acabaria deprimint–:

Definida pel Gran Diccionari de la Llengua Catalana com «la Capacitat que té tot subjecte actiu de dret de conèixer i d’acceptar les conseqüències d’un acte propi conscient i lliure», la responsabilitat sembla que, moltes vegades, els que ens passem hores davant del PC escrivint blocs i intentant treure l’entrellat de la situació política del nostre país, no acostumem a tenir massa present aquest factor, com tampoc que la responsabilitat recau gairebé exclusivament sobre els que prenen decisions: els polítics –d’acord que per alguna cosa els paguem, i fet que jo no en vec un duro de tot això, però en tot cas, una mica de comprensió (que no compassió)–

Avui prefereixo ser una mica més benevolent que de costum, i faig una crida perquè intentem posar-nos a la seva pell –encara que només sigui una mica– i pensem que darrera d’un teclat s’hi viu molt bé –sobretot quan s’és estudiant i es viu dels pares, tot s’ha de dir–. Però en tot cas, només en veure tot el que ens queda per fer, millor que hi posem de bona cara. Tant els que vivim com els que no vivim per/o de la política.

PS: Avui he pogut estar a menys de dos metres del Premi Nobel d’economia John Forbes Nash. Quin dia.

LA CANÇÓ: Habitar-te, de Feliu Ventura.

La XBS, a Òmnium

2007-11-27T19:00:00.000+01:00

Demà, a les 19 hores i a la seu d’Òmnium Cultural –carrer Diputació 276– es farà la presentació de Xarxa de Blocs Sobiranistes, i tal i com apunta en Xavier Mir al seu bloc: “Serà la primera presentació pública i serà també la primera trobada presencial de tots els membres que vulguin i puguin assistir-hi.”

Així doncs, demà tots a l’Òmnium!

LA CANÇÓ: Concerto Para Piano Nº 1 Em Fá Menor, Op. 21 – Maestoso, de Frédéric Chopin.

Postpujolisme?

2007-11-26T16:00:00.000+01:00

“Montilla, que va alertar que "el joc enginyós però buit de les paraules i el tacticisme" són els principals causants de la degradació de la confiança en la política i les institucions, va demanar comprensió per a CiU, "per aquells que, defallits per una desacostumada llunyania del govern, amaguen amb l'ambigüitat de les seves propostes les urgències per recuperar quotes de govern".” *

Montilla serà socialista, però no estúpid.

* de l'AVUI, dilluns 26 de novembre de 2007

LA CANÇÓ: Concerto Para Piano Nº 1 Em Fá Menor, Op. 21 – Maestoso, de Frédéric Chopin.

Mentir i la intel•ligència social

2007-11-25T16:00:00.000+01:00

«Mentides: [...] psicòlegs, antropòlegs i neurobiòlegs sostenen que mentir constitueix un component essencial de la nostra intel·ligència social»

Així comença un article d’una revista de divulgació científica de l’any 2003.

En l’article es pregunta: “Què ens impulsa a aquest comportament?” “la resposta, segons Gerald Jellison, de la Universitat de California a Los Angeles, es que es tracta de la nostra cerca constant de disculpes per conductes que la resta podrien considerar inadequades.”

Ara bé, també se’ns considera la seva tendència al mal: “molts antropòlegs opinen que no és tant lamentable que l’home tingui talent pels enganys refinats. Ja que aquesta característica no deriva d’una tendència al mal, sinó que representa un component essencial de la nostra intel·ligència social.”

En tot cas, l’article segueix apuntant: “doncs les investigacions en aquest cap també ens demostren que la mentida repercuteix davant de tot en el benefici propi i l’utilitzem per aprofitar-nos dels altres. L’ésser humà simula hàbilment fets falsos, fingeix amb astúcia i es presenta amb una bona assajada amabilitat per aparèixer de la millor manera possible i aconseguir dur a terme els seus propis interessos.”

“qualsevol mentida intencionada implica una brillant actuació intel·lectual: amagar la veritat i substituir-la per una història irrefutable exigeix no únicament una enorme creativitat sinó que pressuposa la capacitat de traslladar-se a l’interior de les ments alienes. El mentider ha de contemplar aquesta posada en escena teatral pròpia des de la perspectiva de la persona enganyada; així sabrà quines directrius haurà de marcar-se perquè la representació resulti convincent. Justament, una de les fites cognitives característiques de l’ésser humà consisteix en poder imaginar-se com la persona enganyada el veu a un mateix en l’acte de mentir, una activitat que consisteix quelcom semblant a donar la volta al pensament.”

Ara bé, em quedo amb la frase següent: “Partint de la base que la veritat és un be escàs a la nostra societat, no n’hi ha prou amb el fet que un mateix sigui un perfecte trampós. Qui no vulgui ser enganyat, ha de poder descobrir la simulació aliena”

LA CANÇÓ: Concerto Para Piano Nº 1 Em Fá Menor, Op. 21 – Maestoso, de Frédéric Chopin.

Actualitzacions necessàries

2007-11-23T23:00:00.000+01:00

«Declaració de principis»

LÍDIA PELEJÀ I BARCELÓ.

CAPÇANES, al PRIORAT. CATALUNYA.

Sóc dona, catalana, nacionalista i independentista. D’esquerres -però sense dogmatismes-; social-liberal, si ho prefereixen. M’agrada: escoltar música, llegir, discutir, i estar amb els amics a un bar omplint la taula de cerveses; i que aquestes siguin Moritz. Odio: que per la meva condició de dona la gent utilitzi el meu bloc per intencions allunyades del debat que s’hi pretén generar. ¿Més clar? absteniu-se de tirar la canya. Per cert, també odio que m’ignorin.

LA CANÇÓ: Godalni Kvartet V D-Duru, Op.64, St.5, "Skrjancek" - Menuet-Allegretto, de Franz Joseph Haydn,

20-N, 19.30: reunió de veïns (III): Total, no res.

2007-11-22T12:28:00.000+01:00

Mireu, m’he passat força hores llegint diferents articles sobre la conferència d’Artur Mas del passat dimarts dia 20 de novembre, i n’hi ha per tots els gustos. Per una banda trobem arguments com els de l’Elies o d’en Dessmond, i per l’altra hi trobem, entre d’altres, en Xavier Mir o en Maiol Sanaüja. Com vaig dir ahir, n’hi ha per tots les gustos. Ara bé, no ens enganyem: darrera de qualsevol lectura sempre hi ha qui destaca el que més li interessa.

Partint d’aquesta obvietat doncs, en el meu modest anàlisi m’agradaria no parlar sobre si Mas és més o menys independentista, o si va fer anar més vegades el concepte autodeterminació o dret a decidir. No ho faré perquè tot això em recorda a la reflexió que més m’ha colpit sobre política, i que ens va fer a en Maiol i a mi fa uns mesos una persona després del famós sopar amb Alfons López Tena. Estàvem al cotxe tornant cap a Barcelona i ens va anar a dir que el govern tripartit –o més concretament Esquerra dins del govern–, havia fet en termes generals menys cosa per la independència que CiU durant 23 anys. Alerta! No és que subscrigui al meu de la lletra aquesta idea, però el que si que en vaig treur del que em va dir va ser que moltes vegades, no n’hi ha prou amb bones intencions per fer les coses, sinó que al darrera hi ha d’haver un projecte sòlid i mesurat.

Doncs aquí és on entra el paper que no va fer Mas a la conferència: –i deixant de banda el discurs més identitari com ara els vídeos a l’estil “mira que macos que som els catalans” –en tot cas el tema una mica gastat ja, aquest de només mirar-nos els melic i de repetir una vegada i una altra el famós discurs de Pau Casals a les ONU–, però en tot cas aquest no és el tema que ara ens ocupa: simplement dir que el projecte d’en Mas és més del mateix del que havíem sentit fins ara. De la mateixa manera que una flor no fa estiu, ens podem omplir la boca parlant de la Catalunya del futur, però si aquest ha de dependre de les decisions com les del Tribunal Constitucional el qual només serveix als interessos espanyols, anem fins.

Si el nostre horitzó passa per la caritat que ens donen de Madrid, per molt que ens omplim la boca de frases com “No ens creguem ingènuament que arreglarem les coses amb l’estat a base de pedagogia”, o “Hem fet pedagogia per parar un tren i, si em permeteu la ironia, ja veieu que el tren no arriba en justa correspondència”; o “el preu de la pedagogia no pot ser tan alt com haver de renunciar a un mateix”... Doncs això, subscric la idea que em va transmetre aquella persona –no massa difícil de deduir, pròxima a CDC–: “no n’hi ha prou amb bones intencions per fer les coses, sinó que al darrera hi ha d’haver un projecte sòlid i mesurat”, una bona estratègia.

¿Us sona alguna cosa el nom de Cercle d’Estudis Sobiranistes? Aquest és nostre futur, no anar a perdre el temps a Madrid a demanar caritat, o voler acontentar a les tietes que omplien la sala del Palau de Congressos. D’aquí a 20 anys ja no en quedarà ni una.

LA CANÇÓ: Godalni Kvartet V D-Duru, Op.64, St.5, "Skrjancek" - Finale-Vivace, de Franz Joseph Haydn.

20-N, 19.30: reunió de veïns (II). Avui no tinc temps

2007-11-21T16:13:00.000+01:00

Avui no tinc temps, i després de la ressaca d’ahir –d’hora i mitja dempeus– de l’Artur Mas in sessions, prefereixo llegir, llegir i llegir.

Potser demà, escriuré el que em va semblar tot plegat. Ara bé, us deixo amb algunes coses que he pogut copsar de la xarxa. Per acontentar a tothom.

Xavier Mir, Saül Gordillo, Elies115, Martí Estruch, Guillem Carol i Dessmond.

LA CANÇÓ: Godalni Kvartet V D-Duru, Op.64, St.5, "Skrjancek" - Finale-Vivace, de Franz Joseph Haydn.

20-N, 19.30: reunió de veïns

2007-11-20T17:00:00.000+01:00

Avui, a dos quarts de vuit del vespre, l’opositor principal al president de l’escala on visc, ens ha citat perquè diu que ens ha d’explicar alguna cosa sobre no se què d’una casa. I diu que es gran, aquesta casa. A veure què ens explica... ¿pot ser que finalment ha decidit mudar-se? Allí hi serem, doncs.

LA CANÇÓ: Godalni Kvartet V D-Duru, Op.64, St.5, "Skrjancek" - Finale-Vivace, de Franz Joseph Haydn.

LA FRASE: "Tu, mentre no sàpigues del cert què és la igualtat, no faràs partícip als altres de la sobirania" MAIOL SANAÜJA

El setè manament

2007-11-19T19:30:00.000+01:00

Com ja vaig dir el dissabte, em vaig acabar el llibre Converses amb Xavier Sala i Martín; així doncs, ahir vaig decidir començar-ne un altre. Vaig triar entre la multitud que me n’esperen a la tauleta de nit del pis de Barcelona –no se ben bé perquè però a Capçanes no hi acumulo llibres–, però el cas és que vaig acabar decantant per la famosa obre de George Orwell, La rebel·lió dels animals.

Sincerament, no se perquè he tardat tant a llegir-me’l. Avui he fet un sondeig a classe i la gran majoria dels meus companys ja se l’havien llegit, i fins i tot en anglès.

En tot cas, es brillant l’inici: una exaltació als valors socialistes, però tot d’una apareix la primera contradicció:

–Camarades! –va cridar–. Espero que no us imagineu que els porcs fem això amb cap esperit d’egoisme i de privilegi... [...] Si prenem aquests aliments és només amb l’objectiu de preservar la nostra salut. [...] Els porcs fem anar el cervell per treballar. Tota l’administració i organització d’aquest mas depèn de nosaltres. Vetllem dia i nit pel vostre benestar. És pel vostre propi bé que bevem aquesta llet i mengem aquestes pomes. [...]

Si hi havia alguna cosa que els animals tenien completament clara era que no volien que el Jones tornés. Plantejada d’aquella manera, no veien que la situació tingués volta de full. La importància que els porcs tinguessin una bona salut era més que òbvia. Per tant, es va acordar sense més discussions que la llet i les pomes caigudes de l’arbre (i també la collita principal de pomes quan maduressin) s’haurien de reservar exclusivament per als porcs.

EL SETÈ MANAMENT de la granja:

7. Tots els animals són iguals.

N’esteu segurs, d’això?

LA CANÇÓ: Godalni Kvartet V C-Duru, Op.76, St.3, "Cesar" – Allegro, de Franz Joseph Haydn

Avui va d’entrevistes...

2007-11-17T18:30:00.000+01:00

Ja sabeu que acostumo a comentar els llibres que llegeixo. Normalment, puc fer-ho utilitzant el present d’indicatiu del verb en qüestió –és a dir, llegeixo– però en el cas que ens ocupa avui no ha passat ben bé això: simplement no he tingut prou temps. I no per la meva manca de gestió del recurs no material, sinó perquè tant bon punt l’he començat, l’he acabat. D’aquesta manera, l’ús del temps verbal es modifica conseqüentment al perfet d’indicatiu, he llegit.

I ara es preguntareu, de què coi es tracta? Doncs d’un llibre la presentació del qual es va fer el dijous 8 de novembre a l’Hotel Majestic: Converses amb Xavier Sala i Martín, de Jordi Graupera.

Alguns pensareu: (soroll de fons) uuuuhhhhh! Un neoliberal salvatge! Uuuuhhhh! Un neocon!, etc.

Així doncs, després d’aquesta reflexió interior, passem a l’anàlisi seriós –o si més no això s’intenta–:

Es tracta d’un llibre, com prou bé n’és indicatiu el títol, d’un seguit d’entrevistes fetes durant cinc mesos –tardor i hivern de 2006– a un dels economistes més prestigiosos del nostre país, Xavier Sala i Martín. He de dir, i perquè quedi clar, que no comparteixo tots els seus arguments, però si gran part. I si com ja he dit no els comparteixo tots, és perquè alguna de les associacions lògiques que fa em semblen massa senzilles, supèrflues. Afirmacions per l’estil: “Marx –o el marxisme, si ho preferiu– no ha aportat res de bo a la humanitat”; o quan parla de l’impressionant lobby de la pagesia. Se li pregunta que quan va començar això dels subsidis i ell respon: “No en tinc ni idea. Suposo que quan van començar a tenir mecanismes com això de fer tractorades que perjudiquen a tothom i això els va donar poder”. Em sembla una mica desmesurat... com si no existissin altres tipus de reivindicacions que fan tant o més por que les de tallar l’AP7. ¿A França, us sona d’alguna cosa una vaga de trens que ha paralitzat mig país?

No obstant, que no es confongui el que vull dir: em sembla inexplicable i desmesurat que el 40% dels pressupostos de la UE se’n vagin a l’1% de la població que es dedica a l’agricultura, però traslladar aquesta “obscenitat” únicament a la voluntat de la pagesia i que això serveixi per culpar-los exclusivament... em sembla injust, i com ja he dit abans, simplificador.

En tot cas, i deixant de banda aquestes crítiques, destacar el tractament de temes com la pena de mort de les pàgines 152 a 157, com també l’ús d’armes de foc en el mateix capítol, i destacar especialment, el penúltim capítol que tracta sobre política catalana.

Com que no em vull allargar més, us invito a que se’l llegiu perquè està tractat amb molt dinamisme i criteri. Per això tot el rollo del llegeixo i he llegit. Te l’empasses d’una glopada.

Ara bé, i a tall d’anècdota, l’última part m’ha portat ha llegir una entrevista que li va fer en Sala a en Carod, entre d’altres, el 20 d’octubre a La Vanguardia, per les eleccions nacionals de 2006. No l’havia llegit, i tant l’entrevistat com l’entrevistador em semblen brillants. Doncs això, que avui va d’entrevistes.

LA CANÇÓ: Spare Me The Details, de The Offspring.

LA FRASE: “Davant la Catalunya de la renúncia i de la dependència, i davant la del pessimisme, [...] hi ha també una tercera Catalunya, que dóna gruix i centralitat al país, que vol treballar, progressar, acabar amb les injustícies i veure reconeguts els seus drets. És la Catalunya del sentit comú i del seny.”* JOSEP ANTONI DURAN I LLEIDA a l'AVUI d'avui dissabte, 17 de novembre de 2007.

* normalment no comento les frases perquè per si soles ja parlen; ara bé, només un apunt: en l’edició paper, després d’aquest article de Duran, a la següent pàgina apareix la següent notícia.

Bon viatge

2007-11-15T20:30:00.000+01:00

Encara que mai m’han agradat els comiats, espero que tinguis molt bon viatge.

LA CANÇÓ: Stabat Mater, d’Antonio Vivaldi.

De l’acte d’Òmnium. Sobre il•luminats i d’altres crítics.

2007-11-14T20:00:00.000+01:00

Avui, apreciat lector, pretenia escriure la tercera part sobre l’acte de dissabte que va organitzar Òmnium Cultural. Però no em dóna la gana. No em dóna la gana perquè m’he cabrejat. M’he cabrejat amb tots aquells que, en principi i segons sembla, pretenen construir una nació catalana lliure. Sí, em refereixo a tots aquells independentistes, sobiranistes, catalans de pedra picada, o com coi li vulgueu dir. M’he emprenyat amb tots ells, per boques, per il·luminats, per creure’s que tenen la veritat absoluta, i per sectaris.

M’he emprenyat després de veure algunes reaccions, específicament que parlen sobre l’acte de dissabte.

Però què es penseu? Que podem ser capaços de construir un projecte de país de la nit al dia? Sou conscients, que portem més de 300 anys sense ser res més que una província del regne d’Espanya, que no podem aprendre a caminar si primer no gategem?

Òmnium Cultural, una organització fundada l’any 1961, i que durant gran part de la seva trajectòria com a entitat que vetlla pel manteniment de la nostra cultura i llengua, mai s’havia involucrat en política com fins ara, i resulta que quan ho fan, se’ls critica els convidats, perquè no hi ha membres d’altres partits i plataformes, el plantejament de l’acte en general, i també el fet de l’àmbit territorial d’actuació perquè “El futur de Catalunya” i no el dels Països Catalans.

I aquests, justament, són aquells que defensen el ja més que gastat “peix al cove”. No hem d’anar a pams, construir una base, mica en mica, veient els errors i intentant corregir-los? Doncs cony, crec que hi ha un punt mig entre el que diuen els companys de Tribuna Catalana i els de Reset-cat.

Fem el fotut favor de pensar una mica més i parlar una mica menys. I sobretot treballar. Perquè amb que els espanyols ens tirin pedres a la nostra teulada, ja en tenim prou.

I si us plau, pensem amb perspectiva abans d’escriure qualsevol cosa, que amb tants il·luminats al nostre país, acabem vivint a les fosques.

LA CANÇÓ: Concerto Para Piano Nº 1 Em Fá Menor, Op. 21 – Maestoso, de Frédéric Chopin.

LA FRASE: “Jose Montilla té menys carisma que un llapis de fusta.” DAVID MADÍ

Crònica de l’acte de l’Òmnium: “El futur de Catalunya. Un marc comú de reflexió” (segona part)

2007-11-13T18:20:00.000+01:00

Així doncs, i després dels 20 minuts de pausa en els que l’organització ens va brindar un esmorzar com Déu mana, i on vam aprofitar per intercanviar les primeres paraules i/o mirades amb la resta de gent que va participar tant activament com passivament en l’acte, va començar al segona part de la sessió del matí, a les 11:30 puntualment.

La primera intervenció va ser a càrrec de l’Alfons López Tena, com a president del Cercle d’Estudis Sobiranistes.

Va partir de la idea, des de bon principi, dient que el Cercle no és un partit polític, ni una plataforma com la que podien representar altres membres de la mateixa taula; ni pretén substituir-los, sinó crear un projecte per la construcció de l’Estat català, alhora que com es pot obtenir un Estat independent dins del context de la Unió Europea.

En base a això doncs, va explicar que els interessos actuals de Catalunya van en plena contraposició als espanyols, i que la única opció és la creació d’un Estat pròpi. També va apuntar la idea de deixar de fer pedagogia a Espanya, i també que s’havia de canviar finalment la concepció actual per passar a diferenciar clarament entre unionisme –Foix, de Carreras, etc– vs. independentisme. Res més.

Va ser una intervenció dins de la seva línia habitual: brillant.

En segon lloc, Mònica Sabata va parlar en representació a la Plataforma Pel dret a decidir, d’on del seu discurs si va poder extreure, entre d’altres, una defensa clara de la societat civil organitzada, alhora que la importància que juga aquesta en el nou univers polític sorgit del debat independentista.

Després d’aquesta intervenció, Roger Buch que també estava a la taula va apuntar una reflexió que em va semblar de les més interessants que es van dir: va preguntar al públic assistent que quin hauria de ser el context per fer un referèndum, si fer-lo per guanyar, o simplement per exercir el dret democràtic del poble català en exercir el seu futur?

En aquest sentit se li va respondre –si no em sembla mal recordar, Alfons López Tena–que un referèndum crea un ressò internacional necessari, i que dóna debat, independentment del resultat final de la consulta.

Així doncs, després de l’apunt de Buch, va tenir el torn de paraula Ramon Carranza, en representació de la Plataforma Sobirania i Progrés.

Va explicar algunes coses força interessants, com per exemple el fet que hi havia gent en el moment de crear la Plataforma (el 4 d’octubre de 2006) que no volia que sortís el seu nom a la llista d’adherits, però que recolzava plenament els postulats de la plataforma; i mesos després, tenint en compte tot el que ha passat, la gent no té por. És el moment, va dir “ara sí que toca”.

També va parlar sobre el caràcter camaleònic d’alguns polítics catalans -cosa que em va fer molta gràcia quan ho vaig sentir-, alhora que va elogiar el sistema electoral mixt que funciona en països com el Quebec o Escòcia.

I per segona vegada, un altre apunt de Buch – aquest cop parlant més en general i pel que feia als diferents partits polítics–: “a CiU, els menors de 40 anys en la seva gran majoria, s’autoproclamen com a independentistes”. A prendre nota, doncs.

Per avui ja en tinc prou. Demà, la segona part de la segona part de l’acte: la intervenció de la fila 0: Héctor Bofill, Félix Martí, Albert Rosich, Agustí Colomines, entre d’altres.

LA CONVERSA:

Guillem Carol –interactuant a través d’una conversa per messenger, escriu el següent–: “Estic a classe de Dret local públic.”

Lídia Pelejà: – “Guillem, Dret local sempre és públic...”

Guillem Carol: – “Doncs algun dia ja el privatitzarem.”

12:17 minuts, a l’aula 40.109 de l’Edifici Roger de Llúria, de la Universitat Pompeu Fabra –òbviament a classe de Dret local, per ara però, encara públic–.

LA CANÇÓ: Godalni Kvartet V B-Duru, Op.1, St.1, "Lov" – Menuet, de Franz Joseph Haydn.

Crònica de l’acte de l’Òmnium: “El futur de Catalunya. Un marc comú de reflexió” (primera part)

2007-11-12T11:00:00.000+01:00

El meu dia d’ahir va ser un d’aquells per recordar. I tot just va començar en el moment que, a les 09:25 minuts del matí, vaig pujar al metro. Vaig compartir, sense saber-ho, vagó amb Josep Termes, catedràtic d’Història de la UPF. –d’això, però, me’n vaig donar compte fins que vaig veure com s’assentava a la taula de ponents. Imagineu-vos la meva cara.–

En tot cas, a les 09:55 vaig arribar a l’hotel, vaig anar a la secció d’acreditacions, i després que els d’Òmnium m’omplissin amb papers i carpetes, vaig anar cap a la sala d’actes. Ja, només entrar, vaig poder veure a Xavier Mir, i al cap d’uns minuts, a Toni Hermoso amb els que vaig compartir la major part del dia.

A banda d’aquesta introducció dels fets molt poc interessants, almenys des d’un punt de vista polític, la cosa no va tardar a animar-se, ja que en pocs minuts va començar la presentació de l’acte:

Jordi Porta va iniciar un discurs no massa sorprenent, però que va deixar entreveure algunes coses pel que fa al discurs d’Òmnium com a plataforma: “Tenim molt clar que com a condició prèvia, ha de prevaldre l’eix nacional davant del de esquerra-dreta”.

Amb aquesta afirmació doncs –potser òbvia, per la transversalitat que sempre ha caracteritzat aquesta associació– però en tot cas ja tenim un punt de partida: primer catalans i després

Josep Termes, amb la seva intervenció de 15 minuts, va fer una descripció cronològica de la nostra història des del segle XVIII fins l’actualitat. Res que no fos d’esperar, però va apuntar algunes coses força interessants: va dir que el dret de la sobirana del poble català és un principi natural irrenunciable, anterior a la Constitució espanyola de 1978, per tant legítim apel·lant als drets històrics catalans.

D’altra banda, també va parlar sobre la crisi del model identitari; que no pas sobiranista. Va fer una crida al patriotisme i a la cerca d’objectius comuns.

En segon lloc, va intervenir Ferran Requejo, amb una de les seves habituals classes magistrals sobre ciència política. Durant gairebé mitja hora va detallar diferents aspectes sobre la relació entre les teories de la democràcia i el pluralisme nacional, quines solucions hi ha en política comprada al nostre problema, els marcs jurídics per on ens movem (Europa, Espanya i en general al Dret internacional públic) i finalment va apuntar els possibles escenaris d’ara endavant pel que fa al futur de Catalunya. En síntesi, va anar a dir això:

1) un model d’involució de caràcter centralitzant (menys nivell d’autogovern de les CCAA),

2) Un model continuista (CCAA però amb canvis),

3) passar de l’actual sistema de CCAA a un de federal “clàssic” –reformes de tipus fiscal, del poder judicial i del senat, però sense el reconeixement nacional de les minories–,

4) un model federal amb característiques de reconeixement nacional: és a dir, el reconeixement plurinacional de l’Estat, amb un autogovern nacional –Requejo va parlar del “dret a equivocar-nos sols” alhora de fer polítiques pròpies catalanes; s’ha de dir que aquest fet independent de la capacitat fiscal–

5) un model de “pampanariat”, que vindria a ser com l’exercici de la sobirania del poble català, però amb alguns pactes amb Espanya pel que fa a pressupost, relacions internacionals, defensa... i finalment:

6) trencar les relacions amb Espanya mitjançant la secessió en dos estats.

Arribats en aquest punt, Requejo no es mulla pel que fa a quin model prefereix, però si que diu que ens hem de moure, per tal de satisfer les necessitats nacionals de Catalunya, entre els models 4, 5 o 6; en els tres primers s’ha vist que han resultat un estrepitós fracàs.

Finalment, Requejo va apuntar la necessitat de no fer més pedagogia a Espanya, i d’adoptar posicions més contundents.

Demà, continuaré amb la crònica del matí a partir les intervencions a la segona part de Tena, Sabata i Carranza i continuant amb les de Bofill, Fèlix Martí, Albert Rosich i Agustí Colomines.

LA CANÇÓ: Concerto Para Piano Nº 1 Em Mi Menor, Op. 11 - Allegro Maestoso, de Frédéric Chopin.

El futur de Catalunya. Un marc comú de reflexió (tarda)

2007-11-10T21:30:00.000+01:00

Avui per la tarda, s’han pogut sentir les intervencions dels diferents representats dels partits –ERC, ICV, PSC i CiU–, i com era d’esperar, no hi ha hagut cap sorpresa. Han dit el que havien de dir. I punt. Ara bé, hi ha hagut moltes anègdotes dignes de ser explicades i comentades. Demà, amb una mica més de tranquil·litat, intentaré fer una crònica del dia d’avui. Realment per recordar.

LA CANÇÓ: Concerto Brandebourgeois N°3 En Sol Majeur, BWV 1048 (Allegro), de Jean-Sébastien Bach.

El futur de Catalunya. Un marc comú de reflexió (matí)

2007-11-10T13:15:00.000+01:00

Aquest matí, a l’hotel AB Skipper ja s’han pogut escoltar reflexions molt interessants per part de diferents personalitats intel·lectuals de la societat catalana.

Ara no m’estendré en explicar-ne cada una –disposo d’internet, òbviament, però no de prou temps–, però destacar la gran explicació de Ferran Requejo –com sempre brillant, concís i enèrgic–, Alfons López Tena, Félix Martí, i sobretot Agustí Colomines.

S’han posat sobre la taula temes com la si i no viabilitat dels Països Catalans, la importància dels actors empresarials i sindicals, i també de la societat civil.

A veure que ens expliquen, aquesta tarda, els partits.

El futur de Catalunya: un marc comú de reflexió.

2007-11-09T20:03:00.001+01:00

Demà, dissabte 10 de novembre de 2007, de 9:30 h a 18.30 h a l’Hotel AB Skipper de Barcelona, organitzat per Òmnium Cultural:

Programa

Matí

09.30h – Acreditacions

10.00h - Sessió inaugural amb la intervenció de Jordi Porta, Objectius de la jornada; Josep Termes, El catalanisme al segle XX; i Ferran Requejo, El context del catalanisme al segle XXI.

11.00h - Pausa

11.15h - Ponència d'Alfons López Tena del Cercle d’Estudis Sobiranistes.

11.30h - Ponència de Mònica Sabata de la plataforma Pel Dret a Decidir.

11.45h - Ponència de Ramon Carranza de Sobirania i Progrés.

12.00h - Debat

13.30h – Fi de la sessió

Tarda

16.00h - Presentació de la sessió: Isidor Marí

16.15h - Ponència de Joan Herrera d’ICV

16.30h - Ponència d'Anna Simó d’ERC

16.45h – Ponència d'Isidre Molas del PSC

17.00h - Ponència de Josep Rull de CiU

17.15h – Debat

18.15h - Consideracions sobre la possible continuïtat de la iniciativa que ha donat lloc a la jornada. (Jordi Porta i Isidor Marí)

I allí hi serem. Si puc, actualitzaré el bloc com el dia de la Conferència Nacional d’Esquerra. Tot dependrà, és clar, de la connexió wifi.

Ara bé, i per anar fent boca, si voleu podeu anar llegint un article de l'Elies115, precisament sobre el que ell enten com a Pastisseria Catalana d'aquests actes.

LA CANÇÓ: Suite N°2 En Si Mineur Pour Flute BWV 1067 (Badinerie), de Jean-Sébastien Bach.

Barbeta, «chapeau»

2007-11-09T17:30:00.000+01:00

Avui m’he llevat una mica més tard de l’habitual per anar a classe, i de passada he pogut escoltar el debat del programa del Cuní, mentre esmorzava.

S’estava discutint el de sempre: que malament que va el país, quins polítics més inútils que tenim, etc. Ja us dic: el de sempre.

Ara bé, un dels tertulians era en Jordi Barbeta (ui sí, el dimoni sense cua que fa unes cròniques demagògiques més no poder al diari espanyolista-liberal-conservador editat a la capital catalana però l’únic que en té de català són les cròniques castelleres.); doncs això, que en Barbeta estava a la taula, i parlant sobre la no publicació de les balances fiscals a Catalunya, ha dit una cosa que m’ha semblat de les més interessants que s’han dit últimament:

Ha apuntat que la no publicació de les balances no rau en el fet que és demostri que Catalunya paga molt i rep poc en relació a altres zones d’Espanya; això és irrellevant. Ens dirien doncs: “ah d’acord, pagueu més. I què?” I continuarien fent el mateix com fins ara; sinó la importància rau en el fet implícit que porta l’acte de la publicació en entendre Catalunya com un territori que existeix, real i no teòric –aquest és exactament l’argument de C’s i del PP per defensar la distribució actual de la riquesa entre els diferents territoris: qui rep són les persones, no les zones administratives. Véase Vidal-Quadras a 8TV– i del fet aquest del reconeixement territorial a l’assoliment de la sobirania plena, hi va un pas.

Chapeau.

LA CANÇÓ: Concerto Brandebourgeois N°3 En Sol Majeur, BWV 1048 (Allegro), de Jean-Sébastien Bach.

LA FRASE: “Social-liberal? Això és com intel·ligència i militar.” BERNAT BOMBÍ

Escòcia: un model a seguir?

2007-11-08T00:00:00.000+01:00

LA CANÇÓ: Concerto Pour Clavier N°1 En Ré Mineur BWV 1052 (Allegro), de Jean-Sébastien Bach.

I no m’agrada parlar d’esports.

2007-11-06T18:30:00.000+01:00

Llegia a l’AVUI un article de l’Albert Om –molt recomanable– on feia un paral·lelisme entre l’espectacle del futbol, i les sinistres pràctiques d’execucions públiques de condemnats fins a finals del segle XIX al nostre país. M’ha fet pensar, especialment, el paràgraf següent:

“El dia d’execució hi havia l’ambient dels grans dies de partit. L’entrada dels presoners a la ciutat despertava la mateixa expectació que l’arribada de l’autocar del Madrid. Es reforçava el transport públic: “Al patíbul, per dos rals”. Un dispositiu policial especial controlava les multituds. Els venedors passaven enmig de la gentada. Els espectadors menjaven, bevien i, com si fos la revista del Barça, podien comprar un romanç imprès, amb la vida i miracles del condemnat. Betandwin no existia, però la gent feia apostes sobre si a última hora arribaria l’indulta. Fins que començava la funció, i el botxí rebia tants insults com rep l’àrbitre en un camp de futbol. En un moment, es passava de l’alegria al plor, de la cridòria general al silenci sepulcral. Un espectacle ideal per alliberar tensions i tornar d’hora cap a casa. Igual que al camp del Barça, ningú no s’esperava fins al final: quan l’havien mort i el capellà començava el sermó, tothom se n’anava.”

I justament avui, també en el seu programa de tardes a TV3, parlaven de futbol, concretament de Schuster. En el debat a participat Cesar Ochoa, president de la federació d’àrbitres de Catalunya, i curiosament, en aquells moments, m’ha vingut al cap l’article del matí. A mort.

Això és exactament el que hauríem de fer amb tota aquella colla d’incivilitzats amb els que ens fan compartir un carnet amb una suposada nacionalitat comuna.

LA FRASE: “Al Marroc, com a Espanya, poca broma amb la integritat territorial. En aquesta part de la mar la defensa constitucionalment l'exercit. Allà també, i no cal ni excusa constitucional.” DESCLOT, a l’AVUI de dimarts 6 de novembre de 2007.

LA CANÇÓ: Concerto Pour Clavier N°1 En Ré Mineur BWV 1052 (Allegro), de Jean-Sébastien Bach.

Canvis

2007-11-04T15:30:00.000+01:00

Avui, diumenge 4 de novembre de 2007, s’acomiada de la direcció de l’AVUI Vicent Sanchis amb aquest article. I entre d’altres coses, diu el següent:

“I tot i amb això, hi ha lloc per a l’esperança, perquè aquest país se n’ha sortit sempre fins ara. [...] Hi ha lloc per a l’esperança perquè, malgrat tots els escèptics i els pesats, el millor de Catalunya són els catalans, que no es resignen mai.”

S’acomiada amb paraules plenes d’optimisme, d’èpica, i alhora dona la benvinguda a un nou director, Xavier Bosch.

No sé, però aquest canvi pot ser tot un presagi: potser exageri amb el que diré, però un mitjà com l’AVUI ha de marcar una clara tendència antiespanyola, perquè almenys un, si que hi ha de ser. Hi ha de ser per dignitat, per veure que no estem del tot sols. Això, i amb la nostra feina constant, ens pot ajudar a obrir nous camins de llibertat.

I també, com diu Sanchis al seu article –i el lector em permetrà que per una vegada faci servir la primera persona, que tant em disgusta en la professió–, subscric les seves paraules per dir que crec que em prendré “la meva feina” aquí al bloc d’una altra manera. Més amb calma. Sempre he dit i he pensat que la vida està plena de coses per fer, i que totes són prioritzables –en més o menys mesura, però prioritzables–. Així doncs, potser ens veurem una mica menys sovint per aquí, però de ben segur que aquest canvi, serà per a millor. O si més no això s’intentarà.

Una abraçada per a tots i fins aviat.

LA CANÇÓ: Cantate N°208 "Sheep May Safely Graze", de Jean-Sébastien Bach.

Sens dubte

2007-11-03T13:00:00.000+01:00

Si hi ha durant l’any alguna estació preferida per mi, és sens dubte la tardor. I no em limito només a parlar dels mesos d’octubre, novembre i desembre per si sols, sinó de tot els que els acompanyen: la llum del sol més apagada, alhora però més brillant; l’escalfor del foc quan arribes a casa; la roba més gruixuda; els cafè amb llet de mitja tarda; el fred de les mans que t’acompanya gairebé tot el dia; les mantes dins del llit que t’aixafen més que de costum; els rajos de sol entre la persiana de l’habitació als matins; els plataners d’un color més marró; les vinyes que es van despullant i els ocells que volen més tranquil·lament, sense les presses de la calor.
De debò que si algun dia teniu la possibilitat de venir al Priorat, feu-ho, sens dubte, un dia de tardor.

LA CANÇÓ: Concerto Pour Clavier N°1 En Ré Mineur BWV 1052 (Allegro), de Jean-Sébastien Bach

Gràcies: Álvarez, Adif, Renfe, socialistes, i espanyols en general.

2007-11-02T15:45:00.000+01:00

Encara hauré d’agrair als incompetents que gestionen les infraestructures del nostre país el fet de passar-me 5 hores del meu recurs excloent més preuat –el temps– per anar des de la ciutat de Barcelona fins al meu poble, Capçanes. Aconsegueixen que, durant les estones d’espera a les diferents instal·lacions ferroviàries, pugem llegir, pensar, reflexionar, i canalitzar aquesta inversió temporal en contra de l’establishment que ens envolta. Tot això ho dic perquè el dimecres, des de les set de la tarda que vaig sortir de la capital catalana, fins les dotze de la nit que vaig posar els peus a casa, em vaig poder acabar el llibre d’en Xavier Solano, El mirall escocès.

Com ja haureu pogut veure, n’he comentat fragments i idees, aquí al bloc, ja des de fa uns dies. Així doncs, i per acabar de rematar el tema, us n’apunto alguna cosa més:

A la pàgina 203, ja dins del capítol X, anomenat El referèndum per la independència, Solano apunta un paràgraf que no pot deixar a ningú indiferent. Diu el següent:

[...] Aquest procés ja s’ha viscut recentment a Europa, concretament el 2006, amb el cas de Montenegro, que va votar per la seva independència en un referèndum el 21 de maig. Observem doncs, què va passar després. El 3 de juny Montenegro va declarar la seva independència. Nou dies després, la Unió Europea reconeixia Montenegro com a estat independent. El 21 de juny ja era membre de l’Organització per la Seguretat i Cooperació a Europa i el 28 de juny ja era membre de les Nacions Unides. És a dir, en poc més d’un mes Montenegro va passar de ser una regió d’un estat independent reconegut internacionalment i membre de ple dret de les Nacions Unides. El gener del 2007, Montenegro entrava a formar part del Fons Monetari Internacional, del Banc Mundial i de la UEFA. Finalment, està previst que també sigui reconegut pel COI el juliol del 2007.

Així acaba el desè i últim capítol del llibre.
A què cony esperem?

LA CANÇÓ: Concerto Pour Clavier N°1 En Ré Mineur BWV 1052 (Allegro), de Jean-Sébastien Bach.

“Morir-se només passa un cop a la vida.”

2007-11-01T16:00:00.000+01:00

Avui, com a dia de Tots Sants, simplement em remeto a un article publicat pel company Guillem Carol al seu bloc. És simplement brillant.

LA CANÇÓ: Concerto Brandebourgeois N°3 En Sol Majeur, BWV 1048 (Allegro), de Jean-Sébastien Bach.

Harmonia

2007-10-31T13:45:00.001+01:00

Definida per l’IEC com la concordança d’opinions, de maneres, d’interessos, etc., acord, bona correspondència, entre dues o més persones;

I exemplificat pel mateix diccionari com “Dos amics que viuen en harmonia.”o “És admirable la bona harmonia d’aquesta parella.”

Doncs això, que tothom arriba en un punt a vida en el que ha d’aconseguir trobar-se en harmonia, primer amb un mateix, i després amb la resta que el volen acompanyar.

I partant d’harmonia, ahir a les 9 de la nit vaig anar a l’Auditori i vaig poder escoltar el Concert per a piano i orquestra número 1 en mi menor, op. 11 de Frédéric Chopin –també la Simfonia número 4 en re menor, op. 120 de Robert Schumann–. I com heu pogut veure aquí al bloc, la primera obra del brillant pianista polac l’he posat moltes vegades com “la cançó” després de molts articles penjats; Poder sentir-ho en directe va ser fascinant. Irrepetible.

LA CANÇÓ: Òbviament, el concert de Chopin, especialment l’Allegro maestroso.

LA FRASE: “Portes ulleres i saps dos llengües. Tu tens un problema.” F. GUIRADO.

Tard per comprovar-ho

2007-10-30T18:08:00.000+01:00

Llegia l’altre dia a l’AVUI un article que es desmarcava del típic discurs de la majoria d’articulistes d’aquest diari –això de dir que la culpa de tots els mals de Catalunya venen de Madrid i del fet de ser espanyols–

Es tracta d’un article de Xavier Roig que es titula Temps de conseqüències.

Entre d’altres doncs, s’hi podia llegir això:

“Veure per televisió determinats governants catalans, alcaldes, etc., amoïnats principalment per les repercussions electorals, protestant indignats, observar com, tot ajudant-los a desviar l'atenció, el periodisme barceloní els fa cas i carrega contra Madrid, és de dements. Assenyalar fora, quan els responsables del desgavell estan perfectament identificats i localitzats a tots i cadascun dels consistoris de l'àrea metropolitana de Barcelona, diu molt poc de la nostra intel·ligència col·lectiva. Perquè la història del traçat de l'alta velocitat a Barcelona hauria de ser motiu d'estudi. De com un país sencer es comporta com un adolescent estúpid. La història d'aquest traçat per la conurbació de Barcelona és la demostració palpable que hi ha països que, arribat un moment determinat, són capaços de beure's l'enteniment. Ni feia falta entrar a Barcelona per on s'hi entra, ni fer el recorregut que es fa pel Baix Llobregat, ni fer un túnel nou per creuar la ciutat, ni es necessitava per a res una estació a la Sagrera, etc. Podríem començar a creure en el futur del país si sortís algun polític i expliqués a l'electorat de l'àrea de Barcelona (capital inclosa) que l'origen dels seus maldecaps no són Renfe, ni Adif, ni la ministra Álvarez. Que ells només representen la febre actual. Que els causants principals d'aquest desastre són les mediocres i amorals autoritats locals que aquests ciutadans escullen.”

Amb això no vull ni puc dir que part de culpa del tot aquesta vergonya de les infraestructures no sigui per la manca d’inversions; no em malinterpreteu. Però sí que, de vegades, val la pena fer autocrítica.

Aquest retall l’article citat abans em fa pensar amb una cosa que ens ha dit el professor d’història avui a classe: més o menys apuntava la idea que la independència dels Estats, –o l’exercici del dret d’autodeterminació, com preferiu dir-li; referint-se en aquell cas als processos de descolonització durant el segle XX– a curt termini tenen legitimitat, però no duren per sempre. Després els governants del país independent han de ser capaços de demostrar que poden fer-ho millor.

No m’agrada malpensar, però no tinc massa clar el fet que ho féssim massa millor, des d’aquí, tot plegat...

Sort almenys, que això només es podrà comprovar quan disposem de la sobirania plena.

LA CANÇÓ: Spare me the details, de The Offspring.

Contra les dones

2007-10-29T22:00:00.000+01:00

Normalment no acostumo a llegir la columna d'Isabel Clara Simó, però la d'avui a l'AVUI, és realment bona:

DE FIL DE VINT

Contra les dones

Isabel-Clara Simó

He rebut per Internet una convocatòria tan esgarrifosa que em fa pensar que hem perdut completament el seny. Ja ho pensava veient el famós vídeo d'Al Gore, i tinc prou notícies sobre la crueltat i l'estupidesa que generem, segurament des del Paleolític. Però el fàstic que he sentit en llegir aquesta notícia és un dels més vomitius que he sentit mai. Es tracta d'abús de criatures a Sud-àfrica, després d'haver-se propagat la infame brama que la sida es cura si violes una noia verge (de les dones que pateixen la sida, no en diu res); a més, com més jove és la verge més curativa resulta. Diu que recentment, a Ciutat del Cap, sis homes han abusat d'una nena de nou mesos. El fet que cap d'ells no s'hagi curat no és obstacle perquè la brama continuï. Culpar algú quan s'està malalt és un vell costum; generalment el culpable és un mateix, però també hi ha allò del mal d'ull o altres manifestacions de la ignorància i la superstició. Més antic és encara trobar que les dones en general són les culpables de tot; com que a totes no ens poden exterminar, per raons òbvies (no per bondat), és molt útil tenir una dona a mà a qui culpar. Que has fracassat en la feina? És la mala pècora de la teva dona, que mai t'ha deixat volar amb tota l'amplitud de les teves immenses ales. Que beus o et drogues? La teva mare, sens dubte, n'és la responsable directa, per no haver-te inculcat millors hàbits. Que fracasses a la universitat? És la nòvia, qui, amb les seves exigències, t'ha impedit concentrar-te. El mite més antic és Eva. Ja veus: ni tan sols és culpa de la serp. La culpable, la perversa que ens ha expulsat del paradís, és aquella femella desllobrigada.

LA CANÇÓ: Hit that, the Offspring.

Arzalluz vs Pujol

2007-10-28T12:30:00.000+01:00

Llegeixo a l’AVUI l’entrevista a Xabier Arzalluz, expresident del Partit Nacionalista Basc (PNB) i després de poder copsar frases com: “Amb Madrid es pot dialogar si ets autonomista, però si ets independentista, no! Com que jo busco la independència d'Euskadi, fa temps que vaig renunciar al diàleg amb Madrid.” o

“Què dimonis es pensa Ardanza que aconseguirem reclamant sempre consens? Consens vol dir acatar el que ara diuen els socialistes, el que diu Madrid. La llei de la democràcia no és el consens, sinó la de les majories i les minories.”

O fins i tot: “El president del CGPJ, i també del Suprem, Francisco José Hernando, és un feixista dels grossos, que no té ni talla ni res. Per tant, no sorprèn que digui que la consulta és anticonstitucional.”

Després d’això em remeto clarament a un article del Sostres d’ahir dissabte també a l’AVUI, que parlava sobre les diferències entre Arzalluz i Pujol. Combrego bàsicament, només en la primera meitat de l’article, però en tot cas llegiu-lo, val la pena.

LA CANÇÓ: Temporada alta, de Temporada alta.

"Cornuts i pagar el beure"

2007-10-27T14:15:00.000+02:00

LA CANÇÓ: Assaltant, de Temporada alta

O és ingenu, o simplement menteix.

2007-10-26T21:00:00.000+02:00

Quines coses té la vida. Justament abans d’ahir parlant sobre el desig, la il·lusió i la necessitat de creure en alguna cosa. I ni 48 hores més tard, em trobo en una situació del tot inimaginable fa cosa d’una setmana, havent de prendre una decisió, un camí i rumb nou o si més no diferent; i en aquest moment, un divendres a les 18:25, també de forma impensable em vec assentada a un banc de l’estació de RENFE de Sant Vicenç de Calders, per esperar un altre tren que m’ha de portar fins a Capçanes, 50 minuts més tard de l’esperat, i després d’haver agafat un recorregut diferent al que agafo habitualment –passant per Vilafranca del Penedès.

Qui digui que la vida no dona cops i sorpreses, és que no ha viscut res i és un ingenu, o simplement menteix.

LA CANÇÓ: Temporada alta, del meu descobriment musical de l’any: el grup de Vilanova i la Geltrú “Temporada alta”.

Creure

2007-10-24T19:30:00.001+02:00

Ens passem la vida pensant que som els amos i senyors de tot el que ens passa, creient-nos invencibles, que res no ens pot aturar, que la nostra voluntat –el voler– va per damunt de la resta de valors i que simplement desitjant una cosa, la pots obtenir. Però no: resulta que un bon dia et despertes i t’adones que no tot depèn de la voluntat, sinó de la capacitat. I no sempre aquestes dues van enllaçades.

Existir comporta desitjar, i aquest va intrínsicament lligat a la capacitat d’il·lusionar-se, de sentir, de creure. Però en aquest lligam és on rau el problema: si no desitges no podràs ser capaç ni d’il·lusionar-te, ni de sentir, ni de creure. I no hi ha res més trist que això últim: no poder creure en res.

LA CANÇÓ: El pes d’un somriure, de Feliu Ventura.

LA FRASE: “Valora, relativitza, pensa i sobretot parla.” BERNAT BOMBÍ

Torno a ser espanyola

2007-10-23T19:00:00.000+02:00

Després d’un mes i divuit dies, torno a ser espanyola. Avui per la tarda he anat a carrer Balmes número 192 i m’he renovat el DNI –i passaport–. I no és una broma estúpida això de que torno a ser espanyola; ho dic ben seriosament. És en el pocs llocs on hi consta aquest detall, i em sembla que ells –els espanyols, és clar– no semblen tenir-ho gaire clar, encara. Tant senzill que seria tot plegat...

En tot cas però, aquesta tarda com ja he dit he anat a renovar-me el DNI caducat i per variar l’administració espanyola és tant respectuosa amb la meva llengua com sempre: 3 funcionaris m’han atès i cap d’ells m’ha contestat en català. I després s’estranyen perquè cada dia hi ha més independentistes.

L’ARTICLE: “Una birra, i que sigui Moritz”, de DESCLOT; diari AVUI de dimarts 23 d’octubre de 2007.

LA CANÇÓ: Concerto Para Piano Nº 1 Em Fá Menor, Op. 21 – Maestoso, de Chopin, Frédéric

“Ser o no ser, aquesta és la qüestió.”

2007-10-22T22:00:00.000+02:00

«Una vegada vaig comentar a un representant de l’Estat espanyol dues de les diferències clan existents entre el Regne Unit i l’Estat espanyol. Són unes divergències que, a més, tenen un impacte decisiu en la realitat de les seleccions esportives d’Escòcia i Catalunya. Són, per una banda, la llarga tradició democràtica del Regne Unit, que contrasta amb la manca de tradició en el cas de l’Estat espanyol i, per tant, amb la manca d’una veritable cultura política democràtica. De l’altra, el fet que el Regne Unit els anglesos mai no han volgut deixar de ser anglesos per esdevenir britànics, mentre que els castellans sí que han oblidat la seva identitat nacional per esdevenir espanyols. I això que, recordem-ho, Castella fou, en el pasta, una de les nacions més importants del món.»

Pàgina 78 del Mirall Escocès, de Xavier Solano.

LA CANÇÓ: Concerto Para Piano Nº 1 Em Fá Menor, Op. 21 – Maestoso, de Frédéric Chopin.

Conferència Nacional 2007 (ressaca)

2007-10-21T19:00:00.000+02:00

Ahir em va tocar a mi publicar el què em va semblar la Conferència Nacional d'Esquerra, per tant, avui prefereixo que parlin els experts:

http://paper.avui.cat/article/opinio/103064/factor/jose/luis.html

http://paper.avui.cat/article/politica/103072/la/revisio/pacte/amb/montilla/divideix/esquerra.html

http://paper.avui.cat/article/opinio/103062/engrunes.html

LA CANÇÓ: Abraça'm, de Lax'n'busto.

Conferència Nacional 2007 (VI)

2007-10-20T19:30:00.001+02:00

Aquests han estat els resultats de l’esmena número dos d’Esquerra independentista que fa referència a la renegociació del pacte de govern amb PSC i ICV:

43% (818) SI

48% (941) NO

11% (160) BLANC

Com es pot veure, el resultat surt molt ajustat, tant per una banda com per l’altra.

A veure com s’acaba tot plegat...

Conferència Nacional 2007 (V)

2007-10-20T19:00:00.001+02:00

Fent un acte de justícia, he de dir clarament que sí avui sóc al Palau de Congressos és gràcies a l’amic Guillem Carol.

Així doncs, porto més de tres hores redactant notícies i articles amb ell, i aquests han estat els resultats:

http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=12168

http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=12170

Conferència Nacional 2007 (IV)

2007-10-20T18:30:00.000+02:00

La cosa s’està posant interessantíssima:

A les quatre i cinc minuts de la tarda puntualment ha començat a la defensa de la ponència oficial per part del principal responsable de la seva redacció, Joan Ridao. Bernat Joan –el president de la mesa– ha deixat 20 minuts per tal que el ponent expliques la seva línia argumental. Després d’aquests minuts, han fet fora de la sala principal del palau de Congressos de Catalunya tota persona aliena al partit –es a dir, la premsa– i hem tornat a la sala “de sempre”.

Després d’uns minuts de conferència a porta tancada, Albert Pereira ha fet la seva ponència defensant els arguments de Reagrupament.cat; tot just ha acabat, des de la sala de premsa s’han sentit aplaudiments –i segons veus fiables, des de la sala principal, xiulets contra Carod–.

Em estat uns minuts sense saber res sobre els resultats pel que fa a les 2 esmenes a la totalitat presentades al text de la ponència de Ridao. Finalment però, Marina Llansana ha comparegut per segona vegada a la sala de premsa del Palau per tal de donar les següents dades:

Esmena a la totalitat de E. Mallola:

9,31% (209) SÍ

65,76% (1477) NO

24,93% (560) BLANC

Com podeu veure el resultat de blancs és molt elevat. Això és deu al fet que Mallola només tenia 5 minuts per replicar i considerant que eren pocs, ha preferit no participar i molts dels militants han votat en blanc.

Esmena a la totalitat de Regrupament.cat:

22,31% (525) SÍ

68,72% (1617) NO

8,97% (211) BLANC

Conferència Nacional 2007 (III)

2007-10-20T13:00:00.000+02:00

La portaveu del partit, Marina Llansana ha les 12 del migdia ha fet les primeres declaracions davant la premsa hi ha exposat les següents dades:

El que ens ocupa avui és la IV conferència nacional d’ERC –sembla que hi havia confusió pel que fa a aquesta dada–

Llansana ha apuntat que La mesa està composta per Bernat Joan a la presidència, per Patricia Gomà a la vicepresidencia i també les figures de Sergi de los Rios com a secretari d’actes i finalment com a secrtaris de notes Victòria Castells i Sergi Giró.

Pel que fa als resultats a l’aprovació (o no) de la mesa, aquests han estat segons la portaveu:

81.05% (877) a favor

14.2% (154) en contra

4,71% (51) blancs

També ha aportat la dada de 1800 militants –fins les 11:30– registrats a la Conferència nacional d’avui dissabte 20 d’octubre de 2007. Llansana ha apuntat també que l’estimació següent: fins les 16 hores (inici el debat a la ponència i votacions) s’estima que arribaran els 1000 que falten –això faria que arribesin als 2800 inscrits per participar.

Una altra dada: s’han deixat entrar militants com a convidats per veure l’acte, encara que sense dret a votació –si més no això m’ha semblat entendre–

Per altra banda també dit que hi ha un total de dos esmenes a la totalitat del text fet pel sector oficial i per altra banda 26 parcials al mateix text..

També apuntar que Ridao serà l’encarregat d’exposar la nova ponència i Huget rebatrà els arguments de la ponència alternativa.

Encara no se sap quin militant serà l’encarregat de defensar la ponència alternativa aquesta tarda.

PS: espero i desitjo que totes les dades que estic aportant siguin fiables, però teniu en compte que no sóc pas periodista ni de vocació ni de professió, per tant crec que es pot acceptar un mínim marge d’error.

Més endavant actualitzo. Vaig a donar un tomb a veure cares conegudes!

Conferència Nacional 2007 (II)

2007-10-20T11:30:00.000+02:00

Em replantejaré molt seriosament això d’estudiar Ciències polítiques. Només cal veure l’excel·lent tracte que reben els periodistes al nostre país, i m’agafen ganes de canviar-me de carrera: sucs de taronja, cafè, llet, refrescos varis, aigua, pastes, fuita...

A banda d’endrapar gràcies al partit, al Palau ja han passat coses una mica més interessants:

Joan Puigcercós ha obert la jornada passades les 10 del matí amb un discurs força previsible: ha parlat de conceptes com seguretat, responsabilitat, rigor, seriositat, etc. També ha parlat de l’obertura d’un nou període precedit pel “final del model autonomista” alhora que ha apuntat la importància de les eleccions espanyoles del pròxim mes de març. El secretari general del partit ha fet una crida a la unitat i ha reforçat la idea en que després d’aquesta Conferència, el partit esdevingui “més fort”.

Pocs minuts més tard, ha intervingut el president d’Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, que ha estat el protagonista de la primera anècdota del dia. Ha presentat la figura de Joseba Azkarraga –conseller de Justícia, Treball i Seguretat Social del Govern del País Basc– i tot seguit a apuntat –no textual– la següent frase: ell és Joseba Azkarraga i jo em dic Josep Lluís”.

Conferència Nacional 2007 (I)

2007-10-20T10:00:00.000+02:00

Són les 09:33 del matí, i curiosament em trobo a la Sala de Premsa del Palau de Congressos de Catalunya.

Avui hem dedicaré a actualitzar el bloc de forma molt continuada, intentant explicar el que està succeint a la Conferència Nacional 2007 d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Ponències

2007-10-19T14:30:00.001+02:00

S’acosta un cap de setmana del tot convuls –Conferència nacional d’Esquerra, per si algú encara no se n’ha assabentat–, i com no podia ser de cap altra manera, una servidora porta un parell de dies amb les interessantíssimes lectures de les dos ponències existents –l’oficial i l’alternativa– i és curiós perquè cap de les dues m’ha deixat indiferent. En tot cas però, el que no té pèrdua és el document Quadre comparatiu entre la ponència oficial i la ponència alternativa: m’ha sobtat moltíssim la contundència del discurs crític del partit. Per exemple, apunta el següent:

“per tant l’anomenada “via de les reformes normatives” que defensa la ponència oficial no pot portar mai al reconeixement de la nació catalana com a subjecte de sobirania. Mantenir la falsa esperança del gradualisme pot comportar que Esquerra Republicana reprodueixi la degeneració ideològica del PSC-PSOE, que defineix el socialisme com allò que fan els socialistes.”

Vaya tela. I més endavant afegeix: “La segona gran causa de la davallada va ser el “pacte exprés” amb el PSC per investir José Montilla com a President de la Generalitat de Catalunya. Els socialistes catalans havien patit la caiguda electoral més forta i es veien condemnats a formar un govern presidit pel candidat de CiU o a deixar-la governar en minoria, com han fet, mesos més tard, a Navarra. Era la sortida lògica després de que ambdós partits havien acordat la retallada de l’Estatut: era l’hora de demostrar els seus grans avantatges. ERC, des de l’oposició, hagués pogut posar de manifest que no s’havien resolt els grans objectius de país, com el finançament i les competències. Però la direcció d'ERC va apostar per entrar al Govern a qualsevol preu i va investir president a la persona que havia trencat en primer lloc la unitat entorn a l’Estatut, derrotat a les urnes i amb un perfil catalanista inexistent.”

I pel que fa al cinquè bloc referent a “l’actitud d’Esquerra davant la participació en el govern”, el corrent crític apunta el següent:

“per superar els retrocessos electorals del 2006 i 2007 cal que Esquerra Republicana de Catalunya recuperi el seu caràcter de “partit de govern” i deixi enrere la deriva vers un “partit de càrrecs”. [...]ERC no pot ser un “partit de càrrecs” format per “quadres” professionals que formen una mena de “gestoria política” que ofereix serveis “útils”. Esquerra no pot ser un “partit com els altres” que entenen la política com a mercadotècnia. El nostre partit no pot acceptar el supòsit que els catalans es mouen només per interessos a curt termini.”

Ara bé, jo hem quedo amb la següent frase:

“L'independentisme no és allò que fan els independentistes, sinó l’acció política dirigida a possibilitar l’exercici del dret a l’autodeterminació.”

LA CANÇÓ: Toccata Et Fugue En Ré Mineur BWV 565, de Jean-Sébastien Bach.

Multilingüísme? Jo en dic espanyolització.

2007-10-18T00:00:00.000+02:00

El maig de 2007, a la Universitat Pompeu Fabra es va presentar el que ara s’entén per “Pla d'Acció pel Multilingüisme a la UPF”. Aquest Pla, tal i com indica el seu nom és com una mena de full de ruta a nivell lingüístic que posa en marxa la Universitat per tal d’intentar afrontar la nova realitat universitària a ple segle XXI, i sobretot pel que fa a la creació de l’Espai Europeu d’ensenyament Superior –el procés Bolonya, perquè ens entenguem–.

I com ja es deveu suposar, els de la Plataforma Universitària pel Català [PUC] ens estem mirant amb lupa aquest document, ja que tracta de ple el ja sempre conflictiu tema de la llengua i/o llengües (o no) vehiculars en els nostres centres d’ensenyament.

Així doncs, a la PUC ens dedicarem exhaustivament a analitzar aquest document i farem les esmenes i queixes pertinents perquè tot plegat –però que molt em temo– no acabi sent paper mullat.

Per començar a objectar el document, hi trobo el següent paràgraf del tot suggerent:

“això significa que tant els estudiants com els professors haurien de tenir coneixements actius de com a mínim una de les tres llengües -és a dir, no només haurien de poder entendre-la, sinó també expressar-s’hi- i coneixements passius de les altres dues llengües -és a dir, haurien de poder entendre-les sense problemes-, amb la qual cosa tothom podria usar la llengua que volgués i comprendre les altres dues llengües. Amb tot, en els casos en què això no sigui així, o mentre això no sigui així per a tothom, haurà de quedar molt clar que qualsevol mancança lingüística de qualsevol docent o de qualsevol estudiant en aquest sentit -és a dir, el desconeixement o el coneixement insuficient de qualsevol d’aquestes tres llengües- no és en cap cas una mancança institucional, sinó una mancança individual, que no dóna dret, per tant, a exigir a ningú, professor, estudiant o institució, que canviï de llengua en el decurs de les activitats acadèmiques o institucionals. Sobre la base d’aquests principis, tant els professors -subjectes, si escau, a les indicacions del centre corresponent o de la mateixa institució- com els estudiants tenen per tant garantit el dret a utilitzar la llengua de la seva elecció entre les dues llengües oficials i l'anglès, la qual cosa hauria de permetre tant preservar l'ús de la llengua pròpia en la docència com avançar de manera ferma i decidida cap a una trilingüització real de la comunitat universitària, amb l’enriquiment que això comporta i les possibilitats que obre.”

Ja hi tornem a ser. Visca el multiculturalisme-xupi-guai-socialist.! Total: res de res. A seguir com fins ara. Patades i més patades a la nostra llengua.

Però com que no vull ser dolenta abans d’hora, prefereixo esperar a veure quina és la lectura dels altres companys de la Plataforma, i més endavant ja faré un altre apunt sobre el tema, que n’hi ha per llargs comentaris i reflexions.

Per cert: ¿com està la cosa a la resta d’universitats?

LA CANÇÓ: Concerto Para Piano Nº 1 Em Fá Menor, Op. 21 – Maestoso, de Frédéric Chopin.

Ventdelplà: Qui vota a qui?

2007-10-17T13:00:00.000+02:00

Avui em proposo fer el post més freak dels que s’hagin pogut llegir mai en aquest humil bloc –disculpeu-me amb antelació–. Així doncs, absteniu-se aquells que voleu una reflexió mínimament madura i decent sobre el nostre país. Així doncs, quedeu avisats.

Els que continueu llegit doncs, que sapigueu que a continuació faré una llista amb els noms dels personatges principals de la sèrie de televisió Ventdelplà –ah, si; que no l’has vist mai i que no en tens ni idea de que va... D’acord: doncs ja pots deixar de llegir.–

Per tota la resta de freaks que com jo, cada dilluns i dimarts per la nit mirem TV3, faré una correlació com ja he dit dels principals personatges juntament amb el partit polític al qual associo –aquesta va ser una idea brillant que va sorgir ahir durant la classe de Dret internacional públic. Així anem–. S’ha de dir que és una cosa que fa molts anys que faig amb les persones que coneic, per tant, extrapolo aquesta realitat a la ficció –mai millor dit–

En tot cas, aquí va la llista. S’admeten rectificacions i/o suggeriments:

Teresa Clarís;

Com tots sabeu és la prota. Clarament d’esquerres, però no se la veu independentista. PSC

David Estalrich;

Advocat i parella de la Teresa. Per això de tenir un ofici liberal, se li adjudica CiU (tendeix a CDC).

Nuri Soler;

La millor amiga de la Teresa. De classe humil, i d’esquerres no nacionalista: ICV.

Jaume Estalrich;

El germà pagès d’en David. Pel seu tarannà de treballador de tota la vida: CiU
–tendeix a CDC–

Manel Estalrich;

Fill d’en Jaume Estalrich. D’esquerres, i com que té una certa retirada a l’Oleguer del Barça, li posem ERC.

Josep Monràs;

el típic empresari–cacic dels pobles. Òbviament, CiU –encara que tendeix a UDC–.

Mònica Monràs;

Filla d’en josep Monràs. De tradició familiar catalanista però elle és d’esquerres. A més, filòloga: ERC.

Julià Cervera;

El veterinari del poble. Va ser alcalde de Ventdelplà durant un període. No em feu dir ben bé perquè, però fa cara de socialista: PSC.

Ramiro González;

Immigrant espanyol dels anys 60. De classe treballadora i origen espanyol: PSC –encara que dins de la branca més catalanista–.

Marcela Úbeda;

la dona del Ramiro. Pel mateix: PSC.

Rafa González;

fill d’immigrants espanyols (Ramiro i Marcela) però ideològicament molt pròxim a Mònica Monràs –també filòleg–: ERC.

Dora Parramon;

Botiguera del poble: CiU

Berta;
Com en Julià, fa cara de socialista: PSC

Paco Espona;

ídem: PSC

Llibert Serra;

Actual parella de la Dora. Pel seu republicanisme històric: ERC

Enric Comelles;

El metge del poble i actual parella de la Isona: PSC

Isona Delmàs;

Pròxima a ICV o ERC.

Martí Estalrich;
ERC o ICV.

La rossa pija que no se com es diu;

ICV.

Isabel Colominas;
La pagesa ecològica de Ventdelplà: ICV

LA CANÇÓ: Abraça'm, de Lax'n'busto

Homenatges

2007-10-16T18:00:00.000+02:00

Ahir, dilluns dia 15 d’octubre de 2007 es van complir 67 anys de l’assassinat de Lluís Companys, president de la Generalitat republicana, i jo, vaig tenir la oportunitat d’anar fins a Montjuïc per veure l’homenatge que se li va retre al migdia, davant mateix de la seva tomba.
En tot cas però, i no és per caure en el típic victimisme que ens caracteritza a massa catalans –inclòs una servidora, òbviament–, em sembla del tot al·lucinant que fins i tot fossin capaços d’afusellar l’autoritat màxima del nostre país. I per continuar tant bé com fins ara, l’actual successor del mateix càrrec de Companys –i els altres dos que hem tingut també, diem-ho tot–, el dissabte se’n va anar cap a la metròpoli en representació nostra per a retre homenatge al dia de la Hispanitat –espanyola–.

PS: I no cal que diferencieu entre recepció i desfilada. No val la pena, tot són matisos.

LA CANÇÓ: Concerto Para Piano Nº 1 Em Mi Menor, Op. 11 - Rondó: Vivace, de Frédéric Chopin.

El mirall català?

2007-10-15T09:00:00.000+02:00

“Políticament, Catalunya és un paradís. Ells són, primer de tot, catalans; segon, catalans, i tercer, també catalans. No he conegut mai cap català que m’hagi dit: “Sóc espanyol”, i això que la majoria no són nacionalistes. [...]

el que sobta també és veure els soldats de l’exèrcit espanyol amb la bandera catalana al braç. L’explicació rau en el fet que ells són soldats catalans que formen part de l’exèrcit espanyol, però com a catalans. [...]

A Catalunya, quan et compres un cotxe, pots escollir entre cinc models de matrícula diferent, que van des del que té la bandera espanyola, el que mostra la bandera catalana, la que inclou la bandera reial espanyola, la que porta la bandera europea, o simplement, el que no en porta cap. A més, es poden combinar. Una altra peculiaritat és que Catalunya emet els seus propis bitllets amb els seus motius patriòtics, així com també ho fan Espanya i Euskadi.

Catalunya és una nació reconeguda i respectada dins i fora del seu estat. L’Estat espanyol d’avui dia és un estat plenament plurinacional i un dels pocs estats europeus sap escriure la paraula democràcia, sense cometre faltes d’ortografia.”

Maco oi? Doncs això és Escòcia.

Font: El mirall escocès, de Xavier Solano; pàgines 28 i 29.

LA CANÇÓ: Abraça’m, de Lax’n’busto

Resultats

2007-10-14T20:36:00.000+02:00

Fins avui no he pogut mirar el programa Amics coneguts i saludats de 8tv de dilluns passat, i a banda de constatar que no m’he agradat massa en veure’m, he de dir que el resultat del programa és més bo quan es veu des de casa.

Si hi ha algun despistat que encara no ho ha vist, aquí teniu els talls de Google videos:

http://video.google.es/videoplay?docid=8787105592753353849

http://video.google.es/videoplay?docid=6745488980191941862

http://video.google.es/videoplay?docid=-895364478285802346

LA CANÇÓ: Abraça'm, de Lax'n'busto.

Correlacions (més o menys)

2007-10-13T19:29:00.000+02:00

Si he de parlar sincerament del llibre Maquiavel en democràcia d’Édouard Balladur, he de dir la lectura d’aquest llibre, per ser del tot rigorosa, s’ha de fer sense tenir pressa per acabar la lectura: crec que és d’aquelles obres que s’han de compaginar amb d’altres per tal de ser del tot enteses, o si més no, per treure’ls-hi el màxim rendiment. Aquest però, per molt que em pesi, no ha estat el meu cas. –espero d’aquí uns anys rellegir l’assaig i descobrir detalls que se m’han escatat– Ara tampoc es penseu, tal i com es diu col·loquialment, que amb aquesta lectura no he rescat bola; no és això!

El que si que vull fer és reproduir cinc fragments que em resulten del tot sorprenents, perquè em recorden enormement a cinc personatges polítics del nostre país.

“esdevenir inoblidable per mitjà del silenci és un art difícil. Sols poden intentar-ho els polítics als quals la seva acció passada confereix una reputació i el silenci dels quals pot semblar que té molta significació. Per regla general, demanar a la societat la seva confiança obliga a dir-li amb quins objectius; almenys si es desitja realment el poder.”

Capítol VIII: quin sentit té l’acció: p. 124;

“cal escollir una fidelitat, és a dir, tenir una convicció ferma, un pensament constant, repetir-se, dir sempre la mateixa cosa amb obstinació, recordar sense descans sobre quins principis es basaria l’acció que cal posar en pràctica. És així que el poble sabrà a què atenir-se. Qualsevol vida es construeix sobre algunes intuïcions fonamentals, sovint aquelles de la joventut que confereixen a la personalitat la seva identitat singualar. Canviar-ho no és propi dels destins reeixits.”

Capítol VII: Durar: p. 107;

“el polític parla i actua de manera que la gent cregui en ell i que, convençuda de la seva sinceritat, confiï en allò que diu. Aquesta confiança, a la llarga, pot comportar la decepció entre els ciutadans, la sensació que se’ls ha aixecat la camisa. Llavors, tan aviat serà rigorós amb el polític i li retirarà el suport, com fatalista, abaixarà el cap, convençut que dir la veritat i complir les promeses no és compatible amb la conquesta i l’exercici del poder. Si es tracta d’una causa que no li arriba al cor, s’hi resignarà; si, en canvi, el commou, no el podrà perdonar.”

Capítol IV: Virtuts i defectes necessaris: p. 56;

“per ser temut, el polític sorprèn, actua on no se l’espera. Val més ajornar per a més endavant una decisió útil que no prendre-la quan, de tan esperada, es veu massa necessària, esdevinguda inevitable per les circumstàncies o la voluntat aliena, cosa que és si fa o no fa el mateix; després, es pot decidir d’improvís, quan ja no hi pensa ningú.”

Capítol VIII: quin sentit té l’acció, p. 135;

“no hi ha mètode infal·lible ni bon moment [per marxar del poder]. Simplement, considerant els resultats, se sap bé qui, en despullar falses aparences dels seus encants ficticis, ha tingut la intel·ligència i la voluntat de prendre, quan calia, una bona determinació.”

Capítol IX: perdre el poder, p. 144;

Potser tot plegat està agafat molt amb pinces, o fins i tot hi manca coherència, però en tot cas, vegeu la meva correlació:

El primer correspon a José Montilla, el segon a Josep Piqué, el tercer a Carod-Rovira, el quart a Pasqual Maragall, i el cinquè i últim, al President Jordi Pujol.

Què me’n dieu?

PS: un apunt. No prengeu al peu de la lletra tot el fragment vers el polític citat. No és textual ni molt menys del tot explcatiu sobre la seva pesona. Més aviat aquest m'ha recordat a la seva figura.

LA FRASE: “La política és com l’amor, no suporta la decepció.” ÉDOUARD BALLADUR.

LA CANÇÓ: Abraça’m, de Lax’n’busto.

“La independència és negoci”

2007-10-12T18:18:00.000+02:00

Com ja vaig dir, ahir va tenir lloc la presentació del llibre El mirall escocès, de Xavier Solano –politòleg i assessor del SNP– a la Sala Josep Mª Arnau del Centre Cultural Calisay d’Arenys de mar.

Si he de ser del tot sincera, fins ahir el meu coneixement de la realitat nacional d’escòcia no anava gaire més lluny de les faldilles de quadres, el whisky, i la música tradicional escocesa.

Així doncs, a banda d’aquest incís, durant el gairebé parell d’hores que va durar l’acte, en Xavier Solano va explicar de forma molt clara i entenedora coses que van força més lluny del que sabia fins aquell moment. L’acte també va comptar amb la presència del ja molt anomenat en aquest bloc, Maiol Sanaüja, que va fer una molt bona introducció de l’acte, organitzat per les JERC d’Arenys de mar.

D’aquesta manera, el primer que va apuntar l’autor va ser una diferència clara que existeix entre les realitats nacionals catalana i escocesa: que Espanya no és el Regne Unit; és a dir, que allí no s’ha produït un procés de regionalització durant 300 anys. Escòcia mai ha estat forçada a deixar de ser una realitat nacional per passar a ser una regió –i com tots sabem, aquest sí que és el cas català–.

Partint d’aquesta idea, Solano ens va explicar quins eren els espectaculars resultats electorals de l’Scottish National Party –una clara victòria d’aquest partit: passar de 25 escons a 47 i d’aquesta manera aconseguir-ne un més que el partit laborista, fet que els va permetre formar govern i proclamar Alex Salmond el primer ministre d’Escòcia–

Solano, vist els brillants resultats obtinguts en aquests comicis, ens va dir que la clau de volta d’aquests resultats brillants va ser la de guanyar la batalla dels arguments –tenint en compte que no tenien un mitjà de comunicació que els fes costat ni pedagogia –com podria ser en el nostre cas, el diari AVUI –

L’assessor polític de l’SNP, a banda del citat fins ara, va apuntar una cosa que va ser la que em va cridar més l’atenció: ens va dir que a escòcia, amb això de la batalla dels arguments, havien convençut l’elit empresarial del país, i que gran part d’aquest col·lectiu actualment recolza el projecte independentista, amb la idea que va deixar palesa un dels personatges més influents –si no em sembla mal recordar, el president del Royal Bank of Scotland– on va apuntar clarament i sense complexos la següent idea:“la independència per a Escòcia és negoci” –d’això n’haurien de prendre nota molts dels nostres gestors financers públics, i sobretot privats. M’agradaria veure a Fainé, president de “la Caixa”, pronunciar una cosa semblant–.

A banda d’això, però estretament relacionat també amb la qüestió econòmica, Solano va parlar de la possibilitat de rebaixar la càrrega fiscal escocesa a les empreses de forma substancial, i d’aquesta manera incentivar a molts empresaris a crear nous negocis al país –d’aquí la gran importància de teniu una política fiscal pròpia–.

Finalment, Xavier Solano va fer un apunt molt interessant: va dir clarament que sí els països adquireixen la voluntat de ser independents, és perquè s’han adonat que no són objecte prioritari dels governants que prenen les decisions que els afecten directament. “Per aquest motiu mai castella voldrà ser independent; aquests són clarament conscients que sí que en són, de prioritaris.”

Crec que hauríem de prendre nota de tot plegat.

LA CANÇÓ: Simfonia n 39 en mi bemol M, K. 543 - Andante Con Moto, de Wolfgang Amadeus Mozart